De tant en tant, mitjons desaparellats. Solituds tèxtils, petites pauses conjugals, accidentals o provocades, per flirtejar amb altres varietats cromàtiques, o reivindicar la independència del peu dret o esquerre segons la tendència del dit gros ja ben marcada al teixit, segurament ben esclarit i apuntant ja maneres de forat.
De tant en tant, mitjons desaparellats. Metàfores de nosaltres, sintètiques amb un percentatge de cotó o de llana, que podem trobar al tambor de la rentadora, al cove de la roba bruta. O al fons del calaix.
El tema dels mitjons desaparellats em té mosca. Com pot ser que en tingui, si visc sol i cada matí miro amb cura quins em poso? I al final sempre me'n queda algun que no té parella. On redimonis van!!?
ResponEliminaDe picos pardos! :)
ResponEliminaLa meva filla sempre els porta desaparellats, diu que així no perd temps buscant i si un dia per casualitat són del mateix parell li fa més il.lusió.
ResponEliminaMaría José
Molt original el mètode de la teva filla, María José :)
ResponEliminaEps, que no hem parlat del rol que juguen en aquestes ruptues:
ResponElimina1) El cabàs de la roba bruta.
2) La rentadora.
3) L'estenedora.
4) El fons del calaix.
Com deia eixe, "entre tots la mataren i ella soleta se va morir".