Per fora em van fer aspra, amb massa arestes per poder semblar una poeta creïble a primera vista. Perquè la fragilitat va per dins, i et desgasta les parets de roca fins que l'interior esdevé suau pel pas continu de l'aigua.
Encara desconec quan vaig aprendre a escriure la veu de tots aquests ecos humits que em prenen. Només sé que cada cop em miro menys al mirall, i que haig de continuar escoltant els rius subterranis abans no arribi la sequera.
Oooooohhhh!
ResponEliminaNo se m'acut res més a dir. És preciós!
M'encanta que m'ho diguis, Marga. Gràcies :)
EliminaCom més fragilitat per dintre, més aspresa ens veiem obligats a mostrar per fora, per protegir-nos una mica. No es podria relaxar una mica, el món?
ResponElimina