Fa uns dies vaig sentir que algú deia que la llibertat no hauria de tenir límits perquè, si els tingués, ja no seria llibertat. Llavors vaig pensar que, segurament, tots “gaudim” d’una pseudollibertat acotada o d’una esclavitud àmplia i permissiva. Sempre limitats pel temps engabiat en calendaris i rellotges, per la dictadura de les hormones sobre l'estat d'ànim, pel poder adquisitiu, per l'herència genètica, pels condicionants de la pròpia vida. I, mentre vas notant com et falta l’aire i et vas ofegant en la decepció, penses que el millor que pots fer és tirar de l’anella del salvavides i surar una estona en la teva capacitat d’abstracció.
En efecte, massa llibertats topant de cap les unes amb les altres... ;)
ResponEliminajo diria que la llibertat sí que té límits, que són inversament proporcionals a la humilitat i la responsabilitat de cadascú.
ResponEliminaInversament proporcional? Els responsables no poden ser lliures? Ni els humils? Vaja... :(
ResponEliminaJo sempre he pensat que com més ignorant de la realitat, més lliure ets. I, d'ignorants, n'hi ha de responsables i humils, no creieu? :)
ResponEliminaPer al litus. Quan vaig escriure 'inversament proporcionals' estava pensant en la idea que com més humilitat i responsabilitat té una persona menys límits té la seva llibertat (o sigui, que és més lliure). Pel que es veu, em vaig embolicar en la forma d'expressar-la. Excuses.
ResponEliminaPer la bitxo. La ignorància no et farà mai conscient del valor de la llibertat i del gaudi que aquesta consciència comporta.
ResponEliminaJo sóc de petites llibertats. La que em fot més de no tenir és la de triar el moment en què pensi que vull allargar (no dic acabar, compte!)una mica més la meva vida. Si aconseguís aquesta, de llibertat, no subjecta a cap altre condicionant més que el de la pròpia vida, sabria que les altres llibertats, més o menys condicionades, m'han estat suficients. Ai, que em temo que no m'explico prou. Però ja se m'entén.
ResponElimina