pretty in the flesh

Brindo amb mi mateixa per tots els matisos de la llengua anglesa. Per l'esperança dels significats que busco als diccionaris. Per la facilitat d'aquests somriures amplis que darrerament em floreixen als llavis i que em parlen de rius i de peixos, de caddies, handicaps i camps verds. Brindo per totes les paraules i els dies pautats, en blanc, que utilitzaré per escriure-les. I perquè sóc pretty in the flesh. Això diuen. Cheers.

amb majúscules

T'agafo la mà

i ets brúixola de geografies

desorientades del meu mapa.

Trobat el nord,

que cremin les banderes.

Sònia Moya, Gramàtica de l'equilibri

M'envolto de bones notícies, de bons moments, de bons amics. De fills que creixen forts i sans, i d'altres que ja són en camí. De rutes i viaranys que abans em duien cap a una altra llar que en un altre temps va ser meva, abans de totes les allaus. Quatre parets antigues on encara habiten antítesi i enyor que em recorden que un cop hi vaig ser, allà, amb majúscules. Ara que me'n dic l'absència amb els llavis tancats i els accents oberts, ara que només sé escriure'm el nom, ben petit, a contrallum i amb aigua i sal, torno a prendre la brúixola perquè m'indiqui on és el nord. Perquè, sense aquest nord magnètic i inevitable que duc incrustat a dins, jo no seria ara i aquí, debatent-me entre majúscules i minúscules.

taques d'oli i margarides

Avui l'aire es vesteix de música de festa major i la gent surt al carrer, tot rient i fent soroll. El campanar diu la seva, com sempre. A cada quart, a cada hora, dos cops. A la cuina hi fa calor, i la cervesa que obro m'escup l'escuma i el record d'un parell d'entrepans d'anxoves i un autodefinit a Cal Ramon. Ja fa temps que vaig deixar de creure en els detergents barats i en les prediccions de les margarides. Com costa fer marxar les taques d'oli, i acceptar que ja no t'estimen.

quan ja no hi ets

En ocasiones lo que quiere decir es que el silencio que viene del techo es un silencio diferente, no un silencio ahogado, no el silencio de lo vacío, sino el silencio de lo que está lleno, por no decir repleto.

Enrique Vila-Matas, Dietario voluble

El meu silenci és rodó, rotund i satisfet. És ple de tot allò que ja no sento quan ja no em dius, quan ja no em penses, quan ja no hi ets. És l'interrogant de la pregunta que no espera ni vol resposta, el propietari de blancs de sostre i panys de paret. El meu silenci és el licor de la soledat ben destil·lada, la veu del tros de gel que no s'acaba de desfer. És l'embolcall que resta de totes les mirades, el vent a les banderes i les isòbares dels mapes del temps. El meu silenci és la saliva dels mots secrets que m'escric a la pell quan ja no em dius, quan ja no em penses, quan ja no hi ets. 

the last drink

El flirteig, malgrat saber que la cita no acabarà en res més que en un parell de petons a la galta i un "a reveure", sempre s'agraeix. Encara que només sigui per comprovar que el teu cor, trencat i malmès, encara batega.

perquè

A falta de sol, aprendo a madurar en el hielo. Henry Michaux

Perquè ja no podem transformar en punt i seguit tots els punts i a part. Perquè els errors ja no s'esborren amb goma, perquè penalitzen en cada examen final. Perquè ja no tenim edat per jugar a fet i amagar, obro els ulls i deixo de comptar. Deserto d'aquesta guerra abans que el dolor dibuixi amb retolador vermell la línia de foc. Perquè ja no es tracta només de no morir, sinó de sobreviure.

ja sóc gran

Un any més. I en aquest temps has après, entre moltes altres coses, a sumar i a restar portant-ne, a anar en bicicleta, a tocar el piano, a començar a nedar, què passa quan cau una dent. Has descobert amb emoció què és anar en ambulància i en taxi, l'arquitectura de Gaudí i que, a manca de germans, bons són els cosins petits. Ara ja saps què és l'enyor, i que no és dolent dir com et sents ni plorar per aquelles persones que estimes i que no tornaran més. Els nens es fan grans; els pares, vells. Un any més, felicitats, Enric.

la memòria dels dits

Les metàfores han tornat a niar a la memòria del dits i em sobrevolen l'estiu breu del cos. L'ombra dels mots sobre la pell em parla de tot i de res, i dibuixa un horitzó de tardors amables i de llargs hiverns. Per protegir-me del fred, t'escriuré la veu als miralls amb el to amb què solies mirar-me, n'abraçaré el reflex i continuaré estimant els miratges.

atzucac

Llegir-te és com arribar al final de tots els camins i saber que no hi ha sortida possible. L'atzucac, el buit. Que només pots fabricar nusos amb la matèria primera de l'amor inútil, improductiu i desgastat. És aquell plaer petit que acaba fent mal. Com gratar-se la picada del mosquit fins a fer-se sang.  

saldos

Hi ha persones que creuen que la parella ha de ser com un vestit fet a mida, que els ha d'escaure perfectament, quan en realitat a la botiga només ens és permès escollir la talla, la qualitat i el color del teixit. Un cop a casa, lluny dels miralls dels emprovadors que sempre ens fan més prims i dels maniquins dels aparadors que ens xiuxiuegen mentides pietoses a l'orella, ens tornem a calçar la peça de roba per comprovar que realment ens hi sentim còmodes i que ens fa el fet. La camisa, la faldilla o el parell de pantalons s'adapten a nosaltres de la mateixa manera que nosaltres ens emmotllem a ells, tot prometent-nos mútuament felicitat eterna. I la roba es desgasta amb el pas del temps i els detergents, i nosaltres guanyem anys i quilets, i la relació s'oblida dins d'un armari, s'esfilagarsa, s'estripa o simplement es trenca. És llavors quan ens queixem del teixit, i hi ha qui intenta fer-hi sargits o directament llença la peça a les escombraries. De vestits fets a mida cada cop en venen menys, la gent ja no sap cosir i sempre acabem solucionant la necessitat de vestuari tot anant de rebaixes i tirant de saldos. Qui sap si l'amor amb final feliç es troba als llibres d'un curs de tall, confecció i costura.

en diagonal

La ferida, altre cop. El cafè és ben amarg i la xocolata es desfà sobre el marbre. La dolçor que no cura. Maltracteu-me les paraules, doneu-me punts de sutura, llegiu-me en diagonal. Mai no podré tornar a escriure el present del verb estimar. I mai podré deixar d'estimar(-te) si no és que perdo el punt, el nord, les claus i el cap.

insel der toten

Els morts escriuen cartes del passat des d'una illa de parets blanques. Poemes que neden des de l'altra banda del mar amb un estil i una cal·ligrafia perfectes. Només jo sé reconèixer-ne els sargits. Només jo sé llegir-ne les costures.

sota la pell

De la ciutat on el nombre de matisos que poden tenir els cabells rossos tendeix cap a l'infinit, me'n vaig endur la grafia del seu nom, l'olor d'herba mullada i un homenet verd. Ara que he tornat d'enlloc, sense pressa i sense mi, l'estiu de veritat m'espera, fidel, a cada cantonada dels dies amb els braços ben oberts. Matins de calma fugissera, tardes de piscina i migdiada, nits de conversa secreta mentre els nens juguen a la plaça. Plena a vessar de blau de cel i de flaire de suavitzant i detergent, deixo que els petons de préssec de vinya em regalimin coll avall, fins al melic. Ara que ningú no m'estima el cos ni les ganes de riure, em floreixen les pessigolles sota la pell.

mentides

Sovint, en dies grisos, s'escapen cor i mans

per a burxar en les restes d'una vida

que han enrunat paraules

mal dites o mig dites.

I és hora

d'un sil·labari nou,

potser d'un nou silenci,

que ofegui al gorg d'un temps madur

les albes que envelliren

de cop, sense indulgència.

Perquè ens comença a tremolar la veu

en totes les mentides.

Francesc Garriga Barata, Ombres

Perquè ja ha arribat l'hora de deixar d'amagar-nos rere murs de paper, de deixar de bastir muralles i castells amb totes les cartes. Que les paraules ens tornin a mossegar els llavis, que les pells toquin altres pells. Celebrem amb tot el cos que el cor batega altre cop, amb la sang nova i dolça de les promeses que ens ofereix el temps. Perquè ja ha arribat l'hora de tornar-nos a embrutar les mans de síl·labes, adjectius i verbs, sense que ens tremoli la veu.

ara

Mai no és prou lluny per saber-te distant. L'obstacle per no abandonar aquest tu mateixa i tornar cap al centre de totes les dèries és un número de vol, i un dia i una hora concretes. Ara és Bread & Butter, ara és Canadà, ara és imaginar-se una vida a Niça i a Tòquio, i totes les sabates. Ara és un somriure tímid en anglès i un no poder estimar en català. Ara és preguntar-se quan seré prou valenta com per travessar l'oceà i deixar de buscar-te a tots els museus.

postals de tu

Retallo cel i llunes, i totes les línies, netes i brunes, que dibuixen aquestes nits d'hotel i la nuesa sobre el llençol. Fer del silenci verb antic, literatura morta, alè d'alcohol. El desig ja no m'escriu postals de tu: un cop ofegat l'amor, fins i tot el cos oblida la seva pròpia adreça.

berlinesa

Avui és un dia d'espais amples, de dissenys senzills, de línies rectes. Asseguda al bell mig del Sony Center, tot prenent una fresca indescriptible, em deixo anar. Amb els peus nus, càmera en mà, prenc apunts digitals de l'equilibri i les contradiccions d'aquesta gran ciutat. Fotografio un arbre durant el passeig de tornada. Berlín m'està podant les branques. És hora de créixer.

pink floyd

Tristesa en gaudir de la bellesa a soles. En no poder compartir aquest nus a la gola i tota l'emoció continguda al caire dels ulls. La conversa sense paraules, la mirada callada que tot ho diu. How I wish you were here.

boarding pass

Caçadors d'imatges, ens dediquem a fotografiar la realitat, fugissera a la retina, per atrapar-la dins la presó digital sota l'aparença d'un miratge. D'aquesta manera, assaborim de nou els colors vius de la fruita que ja resta marcida i tornem per un instant els morts a la vida, però això no ens converteix en déus monoteistes ni pagans. I així, totpoderosos, intentem fotografiar en va els miratges per intentar fer-los reals i provar, un cop més, de tornar-los a tocar. Aquell bes, una mirada, el tacte de les seves mans. Potser per això, de tant en tant, pugem a avions que ens duen amunt i avall. Per estar prop d'un cel que sempre se'ns mostra esquerp i llunyà.