*

*

dijous

ara

Mai no és prou lluny per saber-te distant. L'obstacle per no abandonar aquest tu mateixa i tornar cap al centre de totes les dèries és un número de vol, i un dia i una hora concretes. Ara és Bread & Butter, ara és Canadà, ara és imaginar-se una vida a Niça i a Tòquio, i totes les sabates. Ara és un somriure tímid en anglès i un no poder estimar en català. Ara és preguntar-se quan seré prou valenta com per travessar l'oceà i deixar de buscar-te a tots els museus.

6 missatges al contestador:

zel ha dit...

jo penso que quan vulguis, ser valent només és començar amb un primer acte de valentia, senzill, obrir la porta, deixar-te endur...

Arare ha dit...

Com diu la Zel, obre la porta i ves als museus només per contemplar la bellesa per ella mateixa.

Obre la porta i surt a l'aire i al cel blau. I respira i canta!

Una abraçada.

el pensador ha dit...

Podríem encetar diàleg amb si les sabates han de ser de tacó més alt o més baix; de si millor Niça, Tòquio o per què no fins i tot Sant Llorenç d'Hortons. Podríem també dilucidar sobre si el somriure en anglès ha de ser tímid o extravertit i alegre. No podem, però, posar en dubte que es pot estimar en català ;-)

anna g. ha dit...

ei, sou capaços de fer aixecar un mort amb els vostres ànims! gràcies :)

mar ha dit...

Demà passat hi haurà respostes, Anna!
Com m'agrada entendre el que escrius... (bueno, sóc una marujona, ho admet-t'ho)
un somriure
aiiis, acabes de marxar i ja t'enyoro... catxis!
un petó ben gran

anna g. ha dit...

T'he dit algun cop que darrerament m'encanta viure? I tu (i algú més) hi teniu molt a veure. Petons! :)

Publica un comentari a l'entrada