Quantes històries petites m'he explicat a mi mateixa per oblidar-me, per convèncer-me, per il·lusionar-me, per plorar-me, per negar-te, per viure-les, per acabar perdent-les a qualsevol de les meves cruïlles, dels meus carrers plens de trànsit de llistes inacabades de coses per fer. Bucles.
Darrerament la inspiració m'és inoportuna, i em sorprèn sense bolígraf ni paper. Cara a cara, ella i jo sabem que tornaré a perdre la pista d'uns altres versos que segurament no haguessin sigut memorables, però que algun vespre lànguid farà que lamenti no haver-los escrit. Em pregunto si els poemes que no arriben a néixer esdevenen fantasmes, i si em vénen a veure durant les estones mortes. Aquelles que em troben sense bolígraf ni paper.
Tu que ets la poetessa has de saber si els poemes no escrits són com els posts no escrits, que et persegueixen fins que els plasmes, encara que no siguin iguals, encara que els hagis d'encriptar o maquillar. Passa el mateix?
ResponEliminaA mi em passa el mateix. El problema és que sempre tens la sensació que l'original era millor! :)
ResponElimina