Aquest desconsol de paper que m'embolica les entranyes. Els mots incendien un dilluns de pa amb oli i sal. El gest decadent del cos que es rendeix a l'exili forçat dels despropòsits. Incandescència, la del dubte que em consumeix a cop de flama rabent les estones que desaprenc l'abecedari d'aquesta vida perfecta que ens van ensenyar a escola.
Em pregunto quines són les paraules que cremen més ràpid, les de significat de palla o les que pronunciem amb accent virulent.
Rostoll, a mi rostoll em sonarà sempre a això que diu aquest poema:
ResponEliminaLa suor exacta
La teva sensualitat
és com la remor dels camps de blat a les tardes d’agost,
quan ja s'ha acabat de collir
i el sol incendia els rostolls.
L’habitació que dona al patí desprèn un suau flaire torrat,
aroma que exalta les carícies a l’hora de la migdiada.
Mà entre les cames.
Set de petons,
boca que beu de la boca.
Una ràfega de vent llangueix entre la suor exacta dels enamorats.
Canta agut el grill
contra el gresol de l’horitzó.
Tombat al terra, em deixo absorbir pel cúmul d’estels i
puc olorar la Via Làctia,
palpar el batec dels planetes, la seqüència delicada d'ésser viu.
Cos enfrontat a l’univers. Grà de sorra.
Lluentor guixada a les parets de la nit,
reminiscència de jocs infantils,
fusta acabada de polir,
albercoc obert entre les mans.
Paco Alarcón i Almazor
Bonic poema :)
EliminaGràcies Anna, el teu texte m'ha recordat aquest poema.
Elimina