dos mil onze

Viatjar a versos antics. Fer turisme d'un mateix, descobrir novament metàfores oblidades, i que la sang s'esvaloti i vulgui escriure quelcom bonic, a batzegades, en aquest hivern d'espais en blanc. Perquè en el record sempre és estiu, i ens contagiem de l'entusiasme vermell de les cireres i ens perdem en qualsevol bocí de cel rabent de blau tot resseguint el vol en cercle dels insectes vora el riu mentre les paraules que ens dèiem i ens feien sentir de nou amants a punt d'estrena ens regalimen altre cop coll avall per inaugurar calfreds i terratrèmols petits i trobar la clau per tancar velles esquerdes. Agafar aire en aquest trajecte frenètic de mots, invocar punts i comes i deixar de llegir-se en clau de mirall retrovisor. Perquè també hi ha paraules tendres en aquest mes de maig, i n'hi haurà al juny que comença. Perquè no ens cal mirar enrere per estimar-nos més; només cal inventar versos nous per continuar dient-nos, ara que s'acosta l'estiu de veritat i, amb ell, l'alegria que vessa d'un grapat de cireres vermelles.