*

*

dimecres

dos punts

Vorejo la possibilitat de pensar-te. Perquè et precipites en l'instant fins fer-lo vessar de necessitat, de trobar-te imprescindible, de set que no s'atura malgrat tota l'aigua beguda i la promesa líquida dels pous. El camí que duu al final d'aquest vespre d'avingudes estretes i llum de fanal se'm fa més llarg sense les teves línies rectes. Dos punts, i aquest enyor de sis-cents metres, la distància més curta.

1 missatges al contestador:

Carles Querol ha dit...

M'agrada l'espai que omplis entre els dos punts. M'agrada que atures la lletra en el camí i que ens parles, no tant del que és, sinó d'allò que fóra possible.

una abraçada

Publica un comentari a l'entrada