Vorejo la possibilitat de pensar-te. Perquè et precipites en l'instant fins fer-lo vessar de necessitat, de trobar-te imprescindible, de set que no s'atura malgrat tota l'aigua beguda i la promesa líquida dels pous. El camí que duu al final d'aquest vespre d'avingudes estretes i llum de fanal se'm fa més llarg sense les teves línies rectes. Dos punts, i aquest enyor de sis-cents metres, la distància més curta.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada