Podrien ser tres o quatre objectes. Aquest silenci mesurat, o un exèrcit desordenat de paraules conquerint l'espai. La llum suau que il·lumina el teclat. Podria ser la possibilitat d'aquestes parets, o unes altres, o un grapat de minúscules batalles amb les seves corresponents derrotes i victòries. La respiració calma d'un nen que dorm a l'habitació del costat. O podria ser tan sols la idea de la teva companyia, que ara omple tots els forats oberts per una solitud escollida i de vegades -no em preguntis per què- difícil d'entendre, de mastegar i d'empassar.
Aquesta nit em demano què és allò que, d'un espai habitable, en fa una llar. La resposta podria ser nosaltres i el nostre equipatge de petits detalls, que s'esbarria durant les estones en què desfem les respectives maletes sota un mateix sostre, sota el denominador comú d'una porta que s'obre amb una mateixa clau. O podria ser que aquesta nit em sento massa sola. I que m'estic fent gran.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada