de fe, esperança,
de mantenir l'amor, el foc, la flama
per cinc o deu duros, una ridícula part d'un euro
per fer-me present, recordar-te les paraules
sense veu de la passió:
una processó de símbols i saliva que dibuixen la pantalla
mínima on esclaten els besos que et guarde,
els que no compartesc, els que només són per tu
i que bese en el mòbil, amb el mòbil de l'absència.
Si et tingués al davant, t'estimaria igual.
Josep Lluís Roig, El somrís de les carreteres secundàries
Anna,
ResponEliminauna processó de símbols i saliva que dibuixen la pantalla mínima
Una definició de la virtualitat del sentiment que m’ha encantat!
:O)
Aquest poema m'encanta, l'he llegit algun cop a xiquets d'ESO i sol agradar-los tant com a mi.
ResponEliminaDe debò que els poemes tenen vida pròpia, una vegada els escrius i els publiques. Gràcies per ajudar-los a viure.
ResponEliminaJosep Lluís (Roig?), imagino que ets tu. Només he llegit "El somrís de les carreteres secundàries" i m'encanta. Tot un privilegi que hagis passat per aquí i hagis deixat la teva empremta. I gràcies a tu per escriure aquests poemes :)
ResponEliminaL'honor és meu. De poesia massa vegades només en parlem amb persones que coneixem. És emocionant que algú a qui no coneixes de res et retrobe de sobte amb poemes que fa gairebé quatre anys que vas soltar de la mà.
ResponElimina(D'ací un parell de mesos trec un altre llibre, ja te'n faré "propaganda")
Espero les teves notícies, doncs (i gràcies pel comentari que m'has deixat més avall, a la capsa de galetes daneses... jo sí que m'he emocionat!) :)
ResponEliminaEs impressionant com unes simples paraules et poden fer sentir tants de sentiments..
ResponEliminaComprenc l'escrit perfectament...
M'ha encantat..