Les hores cremen lentament. Fan olor a mandarina i a cant de sirena. Les tardes de diumenge sonen com un piano desafinat. Tinc l’enyor contra les cordes i he ensinistrat les absències per tal que facin ombres xineses amb el sol que entra per la finestra. L'abraçada de la cadira destenyeix i m’encomana el seu color: ara et penso en vermell viu i tebi. Les tardes de diumenge grinyolen. Mentre la meva ment centrifuga paraules xopes de cervesa i gintònic, intento comptar quants forats li vam fer a la nit. Un saxo entona Saint Germain -de què estan fetes les notes?- Dilluns és a prop i, amb ell, totes les petites batalles. Les tardes de diumenge són terra de ningú.
I jo aquí, esperant... com sempre.
ResponEliminaNo le digas a mi madre que soy periodista... :)
ResponEliminaTranquil, pianista ;)
ResponElimina(...) (ets tremeda) (cuida't, un petó)
ResponEliminano deien que les tardes de diumenge mataven mes homes que les bombes...
ResponEliminaTerra de ningú, en efecte, i, per això, terra que pots conquerir.
ResponEliminaSort!