dimecres

CANVI CLIMÀTIC

Comprovo que la temperatura dels pensaments augmenta un grau de forma progressiva a mesura que la imaginació et va inventant, a foc lent. El cor gelat s’ha començat a desglaçar i petits icebergs de sentiments coagulats es desplacen pel torrent sanguini que recorre el meu cos. En arribar a l’equador de la meva cintura es desfan ràpidament, inundant el ventre, l’esquena i el sexe d’una suor freda que apaivaga mínimament la cremor d’unes carícies que han d’arribar, encara en estat embrionari al palmell de les teves mans. Puja el nivell del mar de les llàgrimes i m’adono que les ones de sal em mullen els peus. El meu tren biològic ja no s’atura a l’estació de la tardor i ha esdevingut un semidirecte que m’ha dut de cop, sense parades, del teu estiu al meu hivern. L’oscil·lació tèrmica fa que se’m refredin les mans, que se’m constipin les ganes d’escriure però els dits no paren d’esternudar paraules que recullo en mocadors de paper, amuntegades en paràgrafs impossibles. Davant d’aquests símptomes, decideixo reduir les emissions de desig i CO2 que provoca la meva ment en imaginar-te. Encara no estic preparada per patir aquest canvi climàtic.

2 missatges al contestador:

mar ha dit...

uii, tots els constipats fossin com aquest!
un text bellíssim.

un petó

El transformista ha dit...

Vol dir que només és imaginació. Leds teves paraules són més fortes que qualsevol realitat.

Salve!

Publica un comentari a l'entrada