A València, en un setè pis envoltat d'arbres, em trobo gairebé a tocar del cel. La poètica de la calma, aquest fluir suau del temps es revela rere un vas petit d'orxata. De tornada de totes les mirades ocultes en un vagó de metro, t'amago en els espais petits del trencadís d'Alameda mentre em fotografio els plecs d'un somriure. He canviat el pany del meu cor, i tu ja no en tens les claus.
El temps canvia el pany de les portes i l'estima la serra de totes les claus :)
ResponEliminamaco, maco (1. el comentari / 2. tu) :)
ResponEliminauiii, veig que molt bé per València (després parlem, ehhh, que ja saps que sóc una "marujona")
ResponElimina... vaig a mirar les fotos... petons