dimarts

a port

La casa, en calma. El vinil, girant. El fill que dorm, porta tancada, dues voltes de clau. Tot allò que estimes és dins d'aquestes parets. És l'hora de llençar l'àncora, de recollir veles. Per avui ja n'hi ha prou, de navegar. És l'hora de capbussar-se en un mateix. I de respirar.

4 missatges al contestador:

onatge ha dit...

De vegades la casa més importa i la que més estimem, és aquella que no té ni porta ni clau... I és veritat ens sentim plens quan podem abraçar tot el que estimem... I de tant en tant convé llençar l'ancora, i sortir a lluna o a sol i respirar i viure...

Des del far una abraçada.
onatge

anna g. ha dit...

i tant, onatge. m'agraden aquells moments de calma, al vespre, en què sents respirar la casa :)

una abraçada!

Anònim ha dit...

Amb els anys aprenem a veure les coses necessàries i descobrim, sobretot, aquells petits plaers que ens fan feliços. :) (de Mca)

anna g. ha dit...

ai sí, anònima. llàstima que hi ha coses agradables, que no necessàries, que amb els anys es van quedant pel camí. és millor caminar lleuger d'equipatge, oi? :)

Publica un comentari a l'entrada