La casa, en calma. El vinil, girant. El fill que dorm, porta tancada, dues voltes de clau. Tot allò que estimes és dins d'aquestes parets. És l'hora de llençar l'àncora, de recollir veles. Per avui ja n'hi ha prou, de navegar. És l'hora de capbussar-se en un mateix. I de respirar.
De vegades la casa més importa i la que més estimem, és aquella que no té ni porta ni clau... I és veritat ens sentim plens quan podem abraçar tot el que estimem... I de tant en tant convé llençar l'ancora, i sortir a lluna o a sol i respirar i viure...
ResponEliminaDes del far una abraçada.
onatge
i tant, onatge. m'agraden aquells moments de calma, al vespre, en què sents respirar la casa :)
ResponEliminauna abraçada!
Amb els anys aprenem a veure les coses necessàries i descobrim, sobretot, aquells petits plaers que ens fan feliços. :) (de Mca)
ResponEliminaai sí, anònima. llàstima que hi ha coses agradables, que no necessàries, que amb els anys es van quedant pel camí. és millor caminar lleuger d'equipatge, oi? :)
ResponElimina