Cada cop queda més lluny el sentir-se complet, comprès, invencible, complementari. Érem com aquells companys d'escola que es troben al pati i, sabent-se afins i propers, esdevenen amics inseparables. Què fàcil que era -i que és, i que ha estat- espatllar-ho tot amb un "ya no te ajunto". I què difícil que és -i que seria, i que serà- intentar recuperar aquell sentir-se complet, comprès, invencible, complementari.
Tenir un armari buit esperant omplir-lo i tota la roba tirada pel passadís...què vols què et digui. Omple'l, no? Si no sempre estàs mirant l'armari buit enlloc del passadís.
ResponEliminaM'està a punt d'esclatar el cap amb tanta metàfora
molt bona la metàfora, Barrut :)
ResponEliminaja vaig omplint l'armari, ja. però de vegades és difícil trobar roba nova que t'escaigui per poder omplir-lo. i sempre costa desfer-se de la roba vella amb la qual et senties tan a gust.
El tema és: Aquesta roba la pots recuperar? perquè comprar roba de segona mà és complicat, o potser ha encongit i ja no pot vestir-te. En canvi te'n pots anar al Zara i omplir l'armari. Ja trobaràs el vestit que t'escaigui.
ResponEliminaO la roba està en un període indefinit a la tintoreria per veure si la poden arreglar?
ResponEliminajajajaja!!! em decanto més per l'opció Zara. a la tintoreria crec que encara no fan miracles :)
ResponElimina