*

*

divendres

sóc normal

Deixar enrere un semàfor que pateix fred: la llum verda li tremola. Conduir sense presses per carreteres conegudes que abans em duien a nits de jazz que nedaven en gintònics de Tanqueray, servits en copa ampla. Arribar a destí, quan surt el sol i l'edifici de vidre verd se'l reparteix entre totes les finestres. Sentir-se normal en una feina normal, entre  gent normal. Em pregunto on havia viscut fins ara. A l'habitació fosca d'una casa de nines plena de putes i ramonetes. A les golfes d'un altre planeta.

3 missatges al contestador:

Sr. Tinc ha dit...

Havies viscut a la cantonada dreta d'un blog massa interessant...

XeXu ha dit...

El pitjor del cas és que acabem entenent com a normals situacions que no ho són en absolut. I després, quan trobem un lloc on regna la pau i la tranquil·litat, és quan ens n'adonem de com d'anòmala era la nostra situació abans.

anna g. ha dit...

Sr. Tinc, aquest blog és com una segona residència :)

XeXu, touché! :)

Publica un comentari a l'entrada