Deixar enrere un semàfor que pateix fred: la llum verda li tremola. Conduir sense presses per carreteres conegudes que abans em duien a nits de jazz que nedaven en gintònics de Tanqueray, servits en copa ampla. Arribar a destí, quan surt el sol i l'edifici de vidre verd se'l reparteix entre totes les finestres. Sentir-se normal en una feina normal, entre gent normal. Em pregunto on havia viscut fins ara. A l'habitació fosca d'una casa de nines plena de putes i ramonetes. A les golfes d'un altre planeta.
Havies viscut a la cantonada dreta d'un blog massa interessant...
ResponEliminaEl pitjor del cas és que acabem entenent com a normals situacions que no ho són en absolut. I després, quan trobem un lloc on regna la pau i la tranquil·litat, és quan ens n'adonem de com d'anòmala era la nostra situació abans.
ResponEliminaSr. Tinc, aquest blog és com una segona residència :)
ResponEliminaXeXu, touché! :)