El vertigen de mirar enrere ens pren la veu dels dits. Saber-se camí de fil fet amb puntades maldestres. Encara hi ha temps a la bobina per sargir els forats d'aquesta roba esclarida, embastar nous teixits i colors. I continuar cosint la vida amb mà ferma, sense que ens tremoli el pols.
sense que ens tremoli el pols, malgrat tenir un trenc el cor mal sargit.
ResponEliminatens raó, Ramon: els forats del cor no els acabem mai de sargir del tot, però l'apedacem prou com perquè no se'ns buidi de tot :)
ResponEliminaPolit!!!
ResponEliminaPens que apedaçar és una manera de sobreviure, o no? Senyal, també, de valentia... (de Mca)
la covardia és el camí més fàcil. i sí, voler sobreviure a les pròpies circumstàncies té quelcom de valent. com llevar-se cada dia. merci, anònima :)
ResponElimina