infeliç aniversari

Els dies caminen, lleugers, per aquest cel escombrat d'esperança de tu. Febrer és un horitzó de fulles seques que es trenquen amb el pes del pas de les dates marcades al calendari amb els dits tacats, encara, del teu regust. Recordo el teu tast, dolç i amable, però no et vull més dins la meva boca.

pell de préssec

Ens diem mots
prims i fins,
del tacte de la cera.
Silencis de pell de préssec.

Diluïm verbs i presències,
com escates de sabó,
en mirades d'aigua tèbia.
Et duc escrit a les arrugues
del tou dels dits.

Ni jo sóc, ni tu ets:
.......................érem.

sóc normal

Deixar enrere un semàfor que pateix fred: la llum verda li tremola. Conduir sense presses per carreteres conegudes que abans em duien a nits de jazz que nedaven en gintònics de Tanqueray, servits en copa ampla. Arribar a destí, quan surt el sol i l'edifici de vidre verd se'l reparteix entre totes les finestres. Sentir-se normal en una feina normal, entre  gent normal. Em pregunto on havia viscut fins ara. A l'habitació fosca d'una casa de nines plena de putes i ramonetes. A les golfes d'un altre planeta.

costura

Carreteres o costures. 

Atropellar-se els dits amb fil i agulla. 

Cosir la respiració del desig al paper. 

Que algú m'escrigui el nom a la pell, 

a puntades de veu.

gelat de dilluns

Sis sota zero i una derrota contra la bombona de butà. Sopar ràbia de microones: escalfar cinc minuts i al plat. De postres, venjança. Ben freda, és clar.

cera tèbia o fulla d'afaitar

La stéticienne de l'eufemisme depila els pèls de la llengua només per sentir com hi llisquen les veritats. Revolució sintàctica, mort al sintagma nominal. Continuem decapitant el subjecte de l'oració, separem-lo del cos del verb i dels complements amb la fulla esmolada d'una coma. Celebrem els ulls grossos, la manca de criteri i serietat. Avui en dia ja no és delicte pecar ortogràficament. Ni assassinar frases i significats.

dies de gris i roses

Fa temps, en un dels trajectes diaris de tren cap a la feina, vaig descobrir prop d'una de les estacions un roser amb una sola flor, preciosa, que sobrevivia enmig de màquines, ferros rovellats i formigó. Recordo que vaig pensar en tu. En la bellesa del toc de color que creixia entre la brutícia i el gris dels meus dies de llavors, i que em feia la vida una mica més agradable. Després d'un any sense trens, l'altre dia vaig tornar a agafar-ne un puntualment per fer el mateix trajecte. El roser ja no hi és. Tu, tampoc. Ni aquella porqueria de vida. No, ara ja no necessito roses per haver de somriure.

taronja sanguina

Tinc menys sang vermella i més suc de taronja a les venes. Invento països de polpa i pell per frontera, de llunes i nits de vampirs d'ullals dolços i llavis tendres. Xucla'm l'acidesa.

contes en cent quaranta caràcters

 

A l'analfabet li agradava passejar pels marges del diccionari. Va caure dins i es va ofegar en els significats: no sabia llegir #microrelats

el torn dels nombres primers

Finestreta. Espera. Tanda. Tinc el número set en la cua de l'esperança. Quant de temps i quanta lletra calen per ser poeta?

reethink

Perdoneu que no escrigui tant. És que en aquests moments tinc una vida normal.

cementiris de sal

A la ribera dels ulls, rengleres de pestanyes. Com xiprers d'aquest cementiri-parpella on vaig enterrar l'esperança de tornar-te a veure. És hora de talar la foscor d'arrels cremades per la sal, d'arrencar les males herbes. És hora de netejar els vorals de la mirada per acollir la riuada de llum nova que vindrà, imparable, aviat.

focs artificials

I rauen les paraules desorientades perquè no saben de quina ferida vénen. Tot sempre ve d'una ferida, encara que no faci mal.

Marta Bertran, Metamorfosi de colors

Dibuixo mapes sintàctics per a mots que no troben el seu lloc en les oracions. Tot es redueix a senyalitzar amb colors les pistes que va deixar el dolor abans de marxar. A escriure de nou els camins de la sang, ara transparent, de les antigues ferides.

menta hinchable

Moment boca llengua dent,
deler sense brida.
Et vull mossec,
fora mida.
Et desitjo menta xiclet.

put my glasses on

Avui he estat somriure de llavi clos, paraula petita. Sol a estones i rínxols als cabells. Mirada de vidre net, cada dia.

taques

Un 'tu' que no sóc jo. Així comença el matí, rentant sentiments amb aigua freda i esbandint paraules alienes que no es van escriure per a mi. I em fan mal les mans, i els dits, de fregar el teixit vell i gastat del record contra la pedra grisa del safareig. No tinc prou sabó per esborrar la memòria de les taques que em vaig fer quan era feliç.

je ne peux pas sortir de moi

Dilluns, el precipici i les papallones. Ponts estrets i aleteig a les terminacions nervioses. Obrir la boca per escapar de mi i no poder: el meu lloc és a dins. Obrer de pic i pala, morter i argamassa per unir illes interiors amb vides anteriors, i rejuntar-ne les esquerdes. Sóc istme i península, cau d'abelles i migranya. Estrangera de la meva pròpia llengua en un país que no surt als mapes.

ara va de bo

Comencem a caminar de nou. Hem pres el pols al cos, les mides a la por. Que no ens tremoli el pas.

in your eyes

Viure en la pròpia mirada, amb la companyia del mirall. Exterminar la necessitat de buscar-se en uns altres ulls. Ser independent. O és una qüestió d'autosuficiència? De tant en tant, però, cal retrobar-se amb l'amarga dolçor de les velles fotografies. I tal vegada fer-ne de noves. Per no perdre's en la solitud de les cruïlles i els carrers d'un mateix.

* les meves ulleres, foto retocada amb Pola; cançó de Peter Gabriel

colors primaris

Nit artificial, de persiana avall. No vull que entri el dia, encara, a destorbar. Escolto les parets, que em parlen de colors mentre em faig un nus al centre del llit. Oblido braços i cames, i peus i mans. Tanco els ulls: no vull sentir la veu d'aquell vermell tan teu, tan intens que em tacava per fora i per dins. Torno al silenci del blanc, a la promesa, a l'expectativa, a l'inici, a la fe. A tot allò que encara pot ser. Desfaig l'embolic del cos, recullo la memòria de les extremitats, i camino en groc sense paracaigudes. El taronja m'espera al principi de totes les paraules.

sols de palla trenada

Ni vent ni aranya.
El pou és ara mar obert.
Tu i jo, sorra de platja
collida al punt
.............de mitja tarda.

Sota un sol de palla trenada.

aquella part de mi

Per tot el que vaig ser
amb tu,
no puc ni vull
............oblidar-te.

Minsa rancúnia.
.............Massa memòria.

pa sec

Dies de mocador a la màniga
i llàgrimes al canell.
Nits de carn desbocada
que cavalca per la planúria
d'un llit desfet,
..............cercant aigua.

Ja no sé qui és la meva set,
i la llengua se'm trenca
com el pa sec.

Els mots, les engrunes.

where have all the cowboys gone

Nit sense rei, ni príncep ni cavaller. Sols dormir, estabornir el mal del cos amb l'analgèsic adulterat d'un demà millor. Dormir per poder anar de shopping al paradís fiscal dels somnis, i comprar una estona d'amor lliure d'impostos amb la moneda falsa del Monopoly.

los trazos rotos

Mans plenes de butxaca fins que vessa el fred per les costures del teixit. La cafeïna em mossega les dents. Assassino margarides, llenço verbs contra l'asfalt. Plecs de roba, pètals, poemes, pedaç. Invocar la son, descosir esquerdes, desfilar el passat. Desfullar la pena amb mots de ciment, i el traç ben esquinçat.

dies de saldo

Mal de coll mínim, esfilagarsat, que es desfà en l'escalfor d'una tassa de cafè. Aquest dia meu no vol despertar, no vol obrir els ulls i el llibre espera, ja impacient, que m'aturi a la seva parada i li acaroni les cobertes amb mans noves, com si fos el primer cop. El meu dia-estel no es vol enlairar, i la veu em falla si em dic el nom. Dits xil·lòfon, melodia telèfon, llibres gat, lectura miol. Penso en formigues i en totes les maneres de foragitar-les de la teva mirada. El sol està de rebaixes, al cinquanta per cent. Ara ho entenc: m'han encolomat un d'aquells dies blau-gris-fred de saldo.

animal ferit

Tràquees, brànquies;
porus i pulmons: l'any respira.
Al sol d'hivern,
les aranyes teixeixen
per a mi
camins de llana,
ponts de plata per a l'enemic que fuig.
Animal ferit.
L'olor de la sang atrau taurons i retrets.

das Neujahrskonzert

Les boques s'engalanen amb silencis per despullar les paraules amb què vestim i bastim l'amor. Besa'm i fes callar aquest desig que et vol a crits, encastat als murs del cos.