Apamar el nou espai, fer-lo teu, a poc a poc. Escriure de cara a la finestra oberta de bat a bat, asseguda sobre el llit, amb la ciutat -que ara és feta de cucs de llum que es perden fins a l'horitzó- davant els teus ulls. I no pensar en res però pensar en tot. Que la vida està feta per equivocar-se i aprendre dels errors. Que l'amor no és una ciència exacta, i que la gent té cors de diferents grandàries. S'està fent fosc. I la major part de la teva vida encara és dins d'un parell de maletes. Però no vull encendre el llum. Ara només tinc ganes de comptar xemeneies.
Potser és moment de replantejar-se coses, però que les conclusions siguin sempre en pla positiu.
ResponEliminaImagina si estic positiva que penso que tot aquest anar amunt i avall de caixes m'està anant genial per fer exercici. I -tot s'ha de dir- per tornar a posar els meus glutis al seu lloc amb tanta escala! :)
ResponEliminaNo es pot negar, això és positivitat en estat pur...
ResponElimina