Ha arribat l'hora de despertar el passat que dormia plàcidament als calaixos i als prestatges. Les circumstàncies obliguen a ser pràctic, selectiu, implacable i deixar de banda els sentimentalismes. Fer el cor fort per apilar records dins d'una caixa que ja no seguirà el nostre camí. Perquè aquests bocins de memòria, com fòssils d'instants passats, despleguen tot el seu encant, obsolet fins aleshores, com a mesura desesperada, com a últim recurs per allargar la seva existència. I empassem saliva, acumulem sang freda. Qui diu que els objectes no tenen instint de supervivència.
No és fàcil això que expliques, puc assegurar-te que els meus objecte tenen molt instint de supervivència, tots no ho sé, però els meus sí. Les coses que ens han anat fent companyia, i sobretot que ens porten records arriba un moment que fan nosa, però només adonar-te'n ja no fa gràcia. Haver-les d'apartar, pot ser com arrencar una part del nostre cos. Però l'espai s'omplirà amb altres coses noves, oi?
ResponEliminaaixò espero, XeXu. de coses noves que realment valguin la pena :)
ResponElimina