En aquest temps de bústies digitals, encara hi ha esperances que viatgen en sobres de paper, com alfombres màgiques, a través del correu postal. Segell, franqueig i tramesa de mil i una nits de paraules i vetlla. De totes aquestes ganes de llegir-me, per fi, poeta.
Ja has canviat el nom del blog? Mal fet.Jo que ja tenia una imatge pel proper aniversari del blog amb 'antaviana' per dirigir-la cap aquí...
ResponEliminaJa vas dir fa un temps que tornaves a fer servir el correu ordinari. Volen que jo ho torni a fer, com 15 anys enrere, i ho he fet un cop, però la resposta em fa tanta, però tanta mandra, que estic deixant passar el temps. Les busties digitals no estan tan malament!
Ostres, XeXu, ara em sap greu... però és que necessitava fer-ho, de veritat.
ResponEliminaFaig servir el correu ordinari perquè, pel que fa a certs processos, és un tràmit obligatori, per no dir que és l'única opció que et dóna el destinatari. En aquest cas, envio els originals d'un poemari per poder optar a un premi literari. Mira que ja m'he presentat a uns quants, amb èxit relatiu i decepcions a parts iguals, però "la esperanza es lo último que se pierde" :)
Primer quan ho he llegit m'he pensat que eres una nostàlgica que seguia enviant cartes escrites a mà i al llegir el teu comentari ja he vist de què anava...doncs molta sort!! I les cartes de paper, eren tan especials! Cartes gruixudes amb uns quants fulls i esperar una setmana per rebre la resposta...allò era paciència i calma..
ResponEliminaMira, com a mínim he estat a temps de saber el perquè dels teus ( ). T'he fet cas i m'estic llegint Rayuela, descobrint el seu univers i m'agrada...
Moltes gràcies, Pilar, pels bons desitjos.
ResponEliminaPren-te amb calma la lectura de Rayuela. De vegades satura i cal descansar per tornar a agafar Cortázar amb més ganes :)