Sento com el verd de cada dia se'm clava als ulls, com aquest groc desesperat amb què s'alia em fa esclatar la llum a les pupil·les. Avui penso en tots els miracles que esperen dins d'aquest cos ceràmic, dins d'aquesta pell de vidre i vas. Segons com em miris, sóc una ampolla mig plena d'esperança, mig buida de desencant. I tu, la copa que m'acull, líquida, en essència, substància, arrel i pedra. El desig és transparent quan s'estima a glops.
L'amor millor penjar-se'l com una ampolla d'aquelles de sèrum de l'hospital, i anar absorbint-lo ben a poc a poc.
ResponEliminaM'ha encantat el teu comentari, XeXu. Ben vist :)
ResponElimina