El vent llepa la cantonada. I no sé ben bé per què però recordo de nou el temps en què vaig estrenar paraules com catifa o canell, ara que precisament l'articulació dreta em parla amb un dolor petit i intermitent. Ja han passat vint anys, així com si res, des d'aquells dies d'adolescent que et prenien per sorpresa i tot era nou, brillant i lluent, com tots els petons que ens esperaven, ansiosos, als racons més foscos dels carrers. Vint anys després he desgastat els mots, els dies s'han deslluït amb l'ús, però encara ens queden petites coses per descobrir. Com comprovar que, malgrat tot aquest temps, els besos no s'han cansat d'esperar-nos.
Gràcies, m'agrada molt. Quanta veritat (de Mca)
ResponEliminaEls dies no es gasten, només si deixem que tots siguin iguals. No em diràs que ara mateix no busques cosetes noves cada dia, per fer la vida més alegre (del que ja és).
ResponEliminaGràcies, anònima :)
ResponEliminaSí, XeXu, bon consell aquest de buscar coses noves per alegrar-nos la vida. Gràcies :)