Vés al contingut principal

DANAE


No em vas dir el teu nom. No conec la teva veu. Em vas mirar un sol cop però no recordo el color dels teus ulls. Ni tan sols l’expressió del rostre. Únicament sé que jugaves en un parc i que llençaves a l’aire la sorra daurada, imaginant que podies fer volar el món amb aquella pols d’estel. Però tu no ets Campanilla. Ets Danae. La meva petita Danae. Aquella nena sense rostre que em sembla sentir riure mentre corre pels carrers de les meves nits.

Comentaris

  1. Ui, cap comentari els dos darrers posts, eh? Això ja sembla el Barça, eh? Univers Privat: més que un blog ;)

    ResponElimina
  2. Ai, que l'anònim sóc jo!! Que no he firmat...

    ResponElimina
  3. nina... el teu escrit i Klimt!...
    tanta bellesa junta ens provocarà la síndrome d'Stendahl...

    Clar! i així qui vols que et comenti res!!... tots aclaparats per aquest bloc...

    petonet dolç ;¬)*

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada