En Litus confessa que no entén els cotxes. Però, i els cotxes? Entenen les persones? M’atreviria a dir que la relació que existeix entre el propietari i el seu cotxe és lleugerament simbiòtica. Hi ha dies que el nostre vehicle es lleva de millor humor i es proposa fer-nos el viatge més agradable: notem que el motor és més elàstic, que els pneumàtics s’agafen més a l’asfalt en prendre un revolt, que les cançons que tria el mode aleatori del reproductor d’mp3 són les que exactament ens ve de gust sentir, que el seient ens abraça el cos amb una mica més de calidesa... Segurament no us heu parat a pensar mai que, un cop arribem al nostre destí i el deixem ben aparcat, potser espera que li fem alguna moixaina. O que li donem un parell de copets a l’esquena. Jo de tu ho faria. Mai se sap però, en aquests temps que corren, en què una avaria en el cotxe és gairebé equiparable al fet de caure malalt, d’aquesta manera segur que ell s’ho pensarà dos cops abans de deixar-te tirat a la carretera.
jo, de vegades, ja ho faig això de parlar al cotxe... és que (com jo) comença a tenir una edat....
ResponEliminaClar que, ara que penso, també li parlo a l'ordinador...¬¬'
Petó, bitxo, ;¬)*
El meu em recorda amb veu ronca que ja ha viscut moltes experiències i algún dia haurà de plegar. Es posa pessimista. Però quan nota la brisa suau recorda els vells temps i m'acompanya... fins no sé quan.
ResponEliminasalut!