fenòmens naturals

Aquesta eufòria de divendres que s'estén pels sentits, imparable i efervescent. Pessigolleig incipient, petits terratrèmols-calfred amb epicentre a aquest forat incert que tenim dins de la panxa. Fenòmens naturals, còctel de sentiments, aiguabarreig amb ànsies de gintònic. L'ànima, líquida, es deixa sacsejar pel corrent que ens duu, directe, cap a la badia tranquil·la del cap de setmana. Avui el cel no és prou gran per encabir-lo a la mirada.

sinking into you

El cos, cansat, té ganes de desbocar-se sota aquesta roba ampla que esdevé sovint el vespre, sense preàmbuls ni cerimònies. Som diàlegs íntims amb la solitud mentre sopem les pròpies paraules. De postres, silenci banyat amb llum càlida. La mirada atenta de tots els llibres, verd planta. Davallar fins a la son, fins que la nit ens sedueixi amb la promesa d'un somni de límits amables. Respirar profundament un record i capbussar-se en aquesta foscor tova de llana i cotó. En tancar els ulls, som tot naufragis.

querosè

Cues d'helicòpter, remor de motor a l'aire. Fer manats de rastres d'avions. El dia s'enlaira, mecànic. Sense querosè ni destinació en aquest món real, pensa a quin aeroport del pensament vols aterrar.   

pensament número nou

Nens grans cansats de fer d'adults, tot desitjant que arribi l'hora del pati. Perquè, en el fons, estem fets de pa Bimbo amb Nocilla i dibuixos animats.

vol rasant

Octubre passa, se'ns esgota, se'ns desfà a la boca, caramel, abans d'encetar-lo, només d'esgranar-ne els dies tot buscant un cap de setmana on encabir aquestes ganes de trobar-nos. Com costa fer encaixar les agendes, que sovint esdevenen un cúmul de despropòsits, un indicador que ens mostra les hores desertes que esquitxen la setmana laborable, ineficaces, farcides d'aire, i la brevetat exasperant dels dies lliures. Perquè no hi ha prou metres quadrats de dissabte i diumenge per repartir el nombre d'amistats amb qui t'agradaria prendre una copa i compartir conversa. Magnituds inversament proporcionals, malabarismes, qüestió de prioritats. Em rebel·lo contra el vertigen que em provoca la velocitat de la mirada, en vol rasant sobre les planes del calendari. Que no vull despullar el novembre, no encara, del seu paper de celofana.

good luck

La vida és una processó de dies de colors. Hi ha dilluns grisos, divendres de tonalitats taronja, diumenges ben grocs. I dies arc iris amb hores multicolor. Aquest dimarts és vermell. Vermell viu, vermell rodó. Com les meves sabates. Com jo. Segons els xinesos, el color de la bona sort.

arrel i pedra

Sento com el verd de cada dia se'm clava als ulls, com aquest groc desesperat amb què s'alia em fa esclatar la llum a les pupil·les. Avui penso en tots els miracles que esperen dins d'aquest cos ceràmic, dins d'aquesta pell de vidre i vas. Segons com em miris, sóc una ampolla mig plena d'esperança, mig buida de desencant. I tu, la copa que m'acull, líquida, en essència, substància, arrel i pedra. El desig és transparent quan s'estima a glops.  

alcayata o aguaplast

Dissabte trepant. Soroll de forats tres pisos avall. S'intueix la certesa del guix ferit, del blanc tacat de buits petits que immediatament s'ompliran amb el pes de la quotidianitat. Algú ha començat la invasió de panys de paret amb l'ajuda del capità Black&Decker: el primer forat, la primera fita per a la conquesta de l'espai on viurem qui sap quants anys. Perquè a mi -que estic carregada de punyetes, d'idees romàntiques i de traces de solemnitat- em fa l'efecte que profanar un mur d'un habitatge suposa acceptar un compromís a llarg termini, res de relacions esporàdiques amb regust d'Aguaplast. És potser per aquest motiu que, en aquesta casa que fa olor d'acabada de desembolicar, les tovalloles encara no pengen d'enlloc i els quadres ja han intimat amb el parquet del terra. Necessito uns dies més per deixar de dubtar, i saber quina broca és la més adequada -la del tres, la del quatre?- per entonar un "sí, vull" a aquest àtic de setanta metres quadrats.

com si fos la primera vegada

Horabaixa a casa. Finestres obertes perquè passi aquest oratge de tarda que acarona les ganes de calma. La casa es va obrint lentament i, a poc a poc, es deixa conquerir els racons, apamar les distàncies perquè la sentim una mica més endins, una mica més nostra. Reprenc la lectura de El quadern gris de Josep Pla. El punt de llibre em recorda on em vaig aturar el darrer cop que vaig passejar per les seves pàgines: a les últimes tardes d'una altra llar que ara ocupa l'espai d'un record agredolç i tendre. 

I assaboreixo Pla com si fos la primera vegada. Llegeixo un estiu de prosa tan suau, fràgil i dolça que aconsegueix emocionar-me. Sense poder-ho evitar, amb el pit inflamat d'un aire com de foc i seda, em ploren els adjectius mentre el vespre s'estavella contra un punt i a part.

embastar el cel

Cues de núvol, camins de sucre i nata. Cintes blanques que envolten el cel com un paquet de regal. Mirar amunt i intentar comptar quants cordills lliguen els avions com globus que s'escapen blau enllà. Agulla i fil per cosir aquest instant ploma d'ocell al pensament ingràvid que s'enlaira amb aquestes ganes antigues de volar. Batec, desig. Al cap i a la fi, ales. 

anuncis

Somriures gastats al final d'una cita que ha acabat sense petó apassionat ni expectatives amb número de telèfon incorporat. Recicla totes aquestes ganes en ocupar endemàs solitaris amb hores de pel·lícula romàntica i algun drama barat. Sobredosi de fotogrames per no deixar lloc a aquesta mena de pànic que de vegades es fa tan present que gairebé el podria tocar. Publicitat. Entre anunci i anunci, esquerdes. I tanca els ulls mentre s'abandona i s'acaba trencant en infinitat de bocins entre el miracle antigreix i la darrera fragància de moda. 

long play

Que tot és una espiral que ens duu cap amunt. Aquesta felicitat vinil, tristesa cara b, eufòria analògica. I l'agulla que llisca, que cavalca una vida a trenta-tres revolucions per minut. Estimar long play, sí, i escriure en estèreo totes aquestes petites històries.

snif

Buidor insondable. Incontinència lacrimal. Nedar entre dues aigües. Glu o glu, aquesta és la qüestió, que diria un Hamlet abillat amb aletes i ulleres per bussejar. Hombre rana, com es diria en català? L'origen d'aquesta humitat, l'inici de tota aquesta sal, interferències, escampall de rialles, políganos industrials. Snif, va dir ella, tot mocant-se amb l'avantbraç.

certesa

No em busquis rere els vidres entelats. Sóc la certesa càlida que t'espera a dins.

De vegades el plor,
necessari
per buidar el neguit,
aquesta ànsia que vessa.
De vegades el plor,
silenciós.
Per desfer-se.

eclipsi de mi

Fosca en ple dia. Els ulls, inútils, es tanquen i s'obren els sentits, esmolats. Els mots que sorgeixen de la nit duen ullals.

dilluns contestador

Cap de setmana telèfon. Dilluns contestador. Deixa el teu missatge en sentir el senyal.

vint anys

El vent llepa la cantonada. I no sé ben bé per què però recordo de nou el temps en què vaig estrenar paraules com catifa o canell, ara que precisament l'articulació dreta em parla amb un dolor petit i intermitent. Ja han passat vint anys, així com si res, des d'aquells dies d'adolescent que et prenien per sorpresa i tot era nou, brillant i lluent, com tots els petons que ens esperaven, ansiosos, als racons més foscos dels carrers. Vint anys després he desgastat els mots, els dies s'han deslluït amb l'ús, però encara ens queden petites coses per descobrir. Com comprovar que, malgrat tot aquest temps, els besos no s'han cansat d'esperar-nos.

pólvora

Tan proper i alhora tan distant. Aprendre a estimar anys llum, malgrat els focs artificials. Per intentar evitar aquest estavellar-se contra el fum en un xoc frontal.

són cactus, són espines

Grues immòbils, a contrallum. Un sol de matí, suau i tou, ocupa els sis carrils de l'autopista. Retenció de trànsit, l'erosió lenta d'aquesta paciència que sembla infinita i que s'alimenta de benzina. Soroll blanc de pneumàtics, el plany de l'asfalt. El progrés desperta. I jo, desgranant aquest desert particular, intentant mantenir la distància de seguretat.

línia recta

A estones, voler amb tot el cor ser línia recta. Diuen que és la distància més curta entre dos punts que volen estar junts. Que no tremoli el pols, doncs.

morir per la boca

Quan verbalitzar un sentiment et torna vulnerable, el silenci és la millor defensa.

llengua

El mal de cap que es gronxa i no es decanta: aguditzar o desaparèixer. No, sols jugar a planar sobre les idees, lentes. Ombres com batecs suaus a la templa. Com un picar a la porta. El desig, que vol sortir però avui no hi ha llavi ni pell ni cos ni carrers on trobar-te. Quin plaer, però, acaronar-te amb aquesta llengua ben humida de paraules.

no passa res

Que els inicis són durs, això ja ho sabem. Rau-rau a la panxa, nervis per solidaritat amb la causa, tornar a ser nen. I acabar cantant, com si fos un mantra, amb la veu de la ment, no passa res, només vull tornar a casa, i fondre'm amb l'univers. Doncs això, amb el vostre permís vaig a fondre'm.

si o sí

Prenc un 'si' sense accent, condicional, i el nodreixo amb aquestes ganes de tu que se'm desborden per dins i que només atura el nus a la gola que lliga el teu nom a la meva veu. Li creix un accent ben bonic, i esdevé un 'sí', una afirmació rotunda que espurneja els ulls en esclatar, positiva, al pit. Voler-te així, adverbi, nota musical o pronom, a dins, sense condicions.

olor de nou

Què lluny encara, la calma dels llibres. I aquesta son que et pren però que no domines. Cada nit és habitació d'hotel, un llit per ensinistrar, amb els límits ben marcats. Com costa abraçar l'espai on l'aire encara fa olor de nou i el futur incert es passeja a lloms d'una formiga. Hi ha massa blanc per tacar.

mosquits i tomaqueres

Imaginar horts de paraules, amb les mates ben arrenglerades, ara que el meu planter està tot desordenat. I que les picades dels mosquits et portin de nou a la realitat. Tant de bo escriure bé fos tan fàcil com gratar-se.

insomnis

Abans que el camió d'escombraries se m'endugui els somnis sense permís, tanco la finestra d'aquest moment fràgil i perfecte amb regust de teranyina. La nit és un daltabaix de son, desig latent i llençol brut de saliva.

descalça

Passejar pel caire esmolat de la mitjanit és talls als peus i parir un altre dia. Ferides i més ferides, aquest estimar de forma indecent, descalça. Oblidar-te és un parell de sabates.

quisiera ser un pez

Em plous lentament, amb paciència. Com l'onada que llepa la pedra un i altre cop, fins a amarar-me sencera. Ni doll ni riu, ni fugides que desemboquin a cap mar. Sols ser gots i gots d'aigua, i beure't, i ser peix per respirar-te entre brànquia i escata.

carta

Benvolgut,

Em provoques amb la teva redacció acurada. Un sospir a cada metàfora, un gemec a cada coma ben col·locada, fogots a cada accent diacrític. Quines frisances després de la teva lectura: et desitjo amb tota la sintaxi i la morfologia al final de cada paràgraf. 

Vine, si us plau, i puntua'm. 

Gramaticalment teva,

Una filòloga calenta

again

Fas collita d'imatges mentre jo debano les arrels. Pessics que esfondren miratges, mans que ressegueixen murs i esquenes cercant esquerdes a la pell. Tot tiba de mi cap a tu, i tanques els ulls mentre retallo el teu perfil contra el desig que s'esmuny. Efímer, fonedís, fugisser, el temps, el moment, aquesta sort de tenir-te. Again. 

dia u

Tanques la porta als darrers cinc anys, i tornes unes claus que ja no es podran perdre dins la teva bossa. Res a dir. Molt a sentir. I les paraules ja vindran. Sempre tornen.