A mesura que avança aquest llarg dia de classe, vaig aprenent a prescindir de tot allò que sembla imprescindible i no ho és. A no necessitar més del necessari. A prendre el pols al present mirant de reüll el passat. A jugar a fet a amagar amb l’enyorança. A respirar-te en petites dosis. A no cremar-me els dits amb la imaginació. A saber esperar-te. A enganyar la impaciència amb jocs de paraules. A assaborir els moments com si fossin caramels. A fer-me gran sense deixar de ser una nena.
I, durant la sempre curta hora del pati, jugaré a endevinar de quin color serà el somriure que em dibuixaràs a la boca quan m’aclaparis els sentits amb una sola paraula, i oblidi de cop totes aquestes lliçons que la vida intenta ensenyar-me.
Jooo Bitxo fas venir ganes de tornar a escola...;)
ResponEliminaDoncs res aprofita les classes i l'hora del pati.
Petó. :)
No, quina mandra ara tornar a començar amb les mates, les socials...es clar que, ja sabem que les millors coses no s'aprenen a l'aula...
ResponEliminaUn peto
estic amb la justine!! jo tampoc tornaria al cole... m'agrada més l'estona del cafè els horabaixes amb les amigues:)
ResponElimina