hermenèutica

Véns i m'endevines, oculta, entre les línies d'aquest escriure a batecs, a cop de sang. M'interpretes el desig, els sabors, la llum a les fosques, el pòsit de la sal. Fas hermenèutica d'aquest cos que pertany als mots que anotem als marges de la pell. Goses pronunciar-me entre llavi i dent. M'agradaria saber quin gust té el meu nom.

hermètica

Em vas fer tremolar, i ja no hi ha fermesa en el blanc del marbre. Viure ara és ancorar la volatilitat del fum a la badia d'un cos inert, aferrar la pronúncia del calfred al tacte del trenc, a la certesa de l'esquerda. La pell em tiba en cosir la veu antiga dels teus dits amb fil de teranyina. Sargits de ciment. Trémer sense brida, somiar-me hermètica. Flueix.

paraules difícils

Sé (què) és ésser sense res. També sé que ésser sense ser desemboca en un 'és' singular, de tercera persona en discòrdia que fas veure que no hi és. Ésser polissó, grumet que viatja i navega per estats intermedis. Ni perpendicular ni paral·lel. Obliqüitat. I jo què sé.

se'ns ha desfet la tarda

El riu baixa rotund, immens, amb remor profunda de rocam i set. Pluja enllà, dos homes devoren paraules i temps, amb calma, abans de seguir el seu camí. L'art d'alentir els sentits. A l'aire, voleia tímidament el rastre d'una llar de foc que encén el capvespre. Guspires de llum, gotes esparses, perdudes pels carrers d'aquesta nit incipient. Se'ns ha desfet la tarda en calamarsa, aigua i vent. Respira-la.

a glops

Matins embotellats, migdia de vi jove. Sabies que els dies milloren amb les hores? Asseguts a l'ampit d'un vespre qualsevol, resseguim el vol dels mosquits i gronxem versos ambulants fins al primer tast de la matinada. La nit es beu a glops, en copa alta.

.

Els somnis es desgasten, es retallen, es llimen. Fins a esdevenir petits, ínfims. Punts. I finals.

vegetal

Rendir-se. Abandonar-se. Esdevenir encefalograma pla. Sense expectatives, sense preguntes, sense respostes. Simplement limitar-se a respirar, resignar-se a aquest viure vegetal. Potser tot seria més fàcil.

sense enquadernar

Hauria d'haver preparat un vers-bes per a la tornada, i encomanar aquest mal de gola als dies laborables a través de les paraules. Ja som una setmana de festa més grans, i demà continuarem essent els mateixos poetes humils amb certes aspiracions literàries. I seguirem escrivint des del desconcert de les ànimes abandonades, des d'aquest color de cabells indefinit que es va tornant antic, cendra de tantes estones cremades. Demà celebrarem el silenci dels mestres amb versos sense alcohol, i escurarem el plat d'aquesta esperança gairebé esgotada. Sóc tot de pàgines sense relligar. Mots que desafien el blanc, sense l'abric de cobertes ni tapes.

glaceres

Avançant per carreteres que no van enlloc sobre una bicicleta estàtica. Esquivant paraules abandonades als vorals, intentant no atropellar paisatges de guitarra elèctrica i núvols de sons esfilagarsats. Quilòmetres sense rodes, pedalades inútils, ritmes boreals. Malgrat la sensació d'escalfor dels territoris coneguts, calfreds. Som mars sense nedar.

she is the one

Ella és perfecta. Cara de bona nena, i amb carrera. Un xic snob, una mica queca. Cabells llargs, com manen els cànons de l'estètica, i un somriure dibuixat amb retolador permanent. Dolça, amatent, allò que dèiem: perfecta. Núvols de sucre que s'enganxen als dits. I és que, després de mi, l'antítesi, tot és millor. Tot és més fàcil. Tot és perfecte.

divertit divendres

Sonsos i poesia.
Vi tèrbol, farina,
oli roent.
La taula parada d'expectatives.
Dinem?
Que se'ns refreda la vida.

private universe

Milers de paràgrafs, mélange d'actors i protagonistes a recer d'atemptats terroristes amb comes explosives que separen els subjectes dels verbs. Dies de blog i roses. Prosa que creix en vertical -mot enfiladís, paraula-heura- per parets i murs digitals. Sistema de planetes imaginaris que es cargolen entre els meus dits sintàctics, que orbiten en espiral. Cau d'oracions galàctiques, pàtria d'astronautes que reciten en veu baixa. El meu univers privat.

la bellesa d'algunes cançons absurdes

Dos discos, un sol trajecte. Lamparetes, i es precipiten els moments perfectes. Ràfegues de vent i jo, a recer, mirant com es vinclen les canyes, les branques: els arbres són una festa de fulles i verd. De sobte, el mar, immens. Canvio de disc, el relleu el pren Manel, tot esperant que continuï la màgia. No puc passar de la cançó número tres. Deu milles? Ni un sol pas. Quina merda d'armadura.

pixum

Voler fer la pixaradeta a la cantonada, i acabar pixant fora de test. Tot plegat, per pixar-se de riure. Aix.

* foto d'Eduard Selva

cítric

Partim-nos els dies que vindran

com els grillons d'una taronja. Té.

Gabriel Ferrater

Trobar-se de nou en totes les tonalitats del taronja. En la força dels accents, en les promeses dels verbs que es conjuguen en blanc. Tornar a ser color, entonació, moviment. I fer olor de mandarina en treure'm la pell. Té.

galimaties

Tot d'una, ser dos a quarts de cinc, sis, set. No serem tres sinó res. Jo ja m'entenc.

you're gonna make me lonesome when you go

Em convides a acostar-me al tacte. A avesar la pell, altra vegada, a la carícia que vaig desaprendre a cop de paraula, ferida i cisell. Sota les ungles, encallat, el batec de les empremtes, l'alè de la petjada. Les mans, els cossos tenen memòria de nosaltres. 

ànsia

Desfaig els nusos del vent
al sol de mitja tarda.
Oratge tebi, terra calent.
Ànsia de sucre a la llengua,
sal i pols a les pestanyes.
Ets la mel al final del pot;
el desig, cullera llarga.

clair de lune

So de campanes i harmònica. Debussy en notes de lluna-llauna a la capsa de música. Diumenge metàl·lic, de pell freda i ferro dolç. Amant-imant en el passat, ara sóc un avui sense prou poder d'atracció. No em resta cap més opció que repel·lir-te, ara, de tots els diumenges rovellats que nien òxid a la memòria.

quand je serai grande

I, amb els anys, se't desgasta la impaciència, s'esmola la intuïció i se t'afinen els turmells. Em pregunto si això és la maduresa.

la mímica del vent

Desitjar-te des del somriure. Et vocalitzaré en silenci, i em miraràs els llavis. No et negaré. Aprendré a escriure la cal·ligrafia de la mímica per llegir-nos les mans, el gest. Som fets de trencadís: si gosem tocar-nos, la por ens tremolarà a la pell? Entonaré, doncs, una carícia en l'aire amb la millor de les veus per esmicolar-nos en paraules. Et vull a frec de mot dut pel vent. Vine.

horòscop

Els planetes em prediuen intervals de núvols per a la salut, baixes temperatures per als dies de feina. Sense pronòstic per a l'amor, he posat el meu signe a la venda. L'horòscop és com la previsió del temps: tothom se'l mira, per si de cas encerta.

illes desertes

Nàufrags de sorra i palmeres, sotgem l'horitzó tot cercant vaixells pirates, navilis de guerra, barques de pesca que vulguin tornar a ancorar al nostre port, tot preguntant-nos si serem capaços d'estimar un pam d'oceà, dues ditades de terra fora d'aquesta illa deserta. Se'ns ha enfonsat l'amor massa aviat, no creus?

el pa integral nostre de cada dia

La ràdio et desitja bon dia oferint-te aquelles notícies que tant ens agrada sentir. Uns metres més endavant, et trobes amb el corredor de rectes que frena en sec a cada revolt. Cua en arribar al poble veí, drecera i cop de gas entre arbres florits. Semàfors, picaresca, ei que jo anava primer. El gitano que ven mocadors de paper et saluda, com sempre, amb un cop de cap característic per lluir la seva llarga mata de cabell. De sobte, t'adelanta l'operari de taller que cada nit somia en secret amb ser rival de Fernando Alonso, tot competint amb la seva escuderia Seat-Ibiza-mira-com-sóc-de-barroer. Pagues peatge per tornar a fer cua, però somrius i no saps per què. Deu ser la conjunció bífidus-fibra que ens ajuda a pair aquest pa nostre de cada dia. Integral, de règim, sense sal i baix en calories.

dunkelgrün

He nedat contra els sentiments en un mar d'aigua dolça, tot llepant les onades d'aquest amor piruleta. Enyoro l'abisme del gest, tastar amb els ulls la bellesa del tacte. La solitud és dunkelgrün, vert foncé, heura que s'arrapa, molsa a la pell.

ara i aquí

He deixat rastres de mi a l'escorça dels arbres que m'han acollit entre les seves branques, petjades dins del melic ombrívol que feia servir d'aixopluc, de laberint-amagatall. El passat dels indrets és ple de pistes d'un 'jo' fosc i adormit que es comença a desdibuixar en aquest present de llocs assolellats. No tinc ganes de trobar-me en els ahirs: sóc ara i aquí, i una mica demà passat.

wake up

Cap vers no em pertany, tan sols aquesta fam d'escriure mots que pretenen ser tendres, nascuts entre la roca i l'asfalt, ablanits per aquestes mans. Em somio poeta de marges, ribes i voreres. Desperta.

like home

Avui el verd no és prou verd, ni el groc prou groc per colpejar-me els sentits. Amarada de bordeus cabernet sauvignon i merlot, plena a vessar de blau aiguamarina intens, no calen canals, ni rases ni séquies per apaivagar la set dels camps que em colren la pell. Torno a casa, but you made me feel like home.

desgel

Sostinc, entre les mans,

aquesta línia llarga i estreta

que és la mirada.

Josep Lluís Roig, Càries

La mirada d'hivern se m'escola, líquida, entre dits i mans. 

Ara sóc tot ulls primavera. 

estovalles

L'avui és fet de marbre i fusta,
de taula desparada on l'amor
ja no s'atura a fer
el cafè de mitja tarda.
De nus al tovalló
.............per recordar-te.

Com la memòria del vi,
la taca que no marxa
del blanc de les estovalles,
sóc massa ahir i poc demà.
Encara.

holaquètal

Empírica, semiòtica, teòrica, caòtica, mística entre tota aquesta boira, musa a l'atur. Encantada de conèixer-me, acostumada ja a sentir el regust de les petites victòries, de les grans derrotes a la comissura dels ulls, escric per defugir-me, per reinventar-me, per fugir de mi i de tu. Paraules enllà, paràgrafs amunt.

somrís sunrise

Trenca'm l'alba a punta de somriure, i desgrana hores de carrers amples i llambordes brillants, inaugurades per un sol de matí, que em duguin cap al tard. Ets desig-somrís, encara, que espurneja de tornada a casa per llavis de contorns incerts, sota la llum dels fanals.

fuetada

Llegir el blau cou als ulls, com l'atac d'una ceba acabada de tallar. Sal i més sal a la nafra. A aquest pas aconseguiràs adobar-me la pell a cop de paraula.  

mil metres de totsolesa

He dissolt la sal en totes les (a)braçades que caben dins d'un quilòmetre d'aigua. En intervals dessabor-salabror-insipidesa. Desfer-se en quaranta bocins de blau, en mil metres de totsolesa, per tornar a tastar-me dolça i sencera. Les arrels del sucre són ben endins, en terra ferma.

reconquesta

Fer dissabte de sentiments tot aprofitant la redundància. Col·loco els punts i final al seu lloc: el cor respira, ample, dins l'espai net que torna a ser el pit, i l'ànima va omplint de nou les estances que han quedat lliures al pensament. Reconquesta de mi, de territoris ocupats per adverbis d'enlloc. Aquest ressorgir-primavera que em desvetlla el cos em convida a situar-me altre cop dins dels mapes, a poc a poc. M'he trobat a faltar. Sí.

light somewhere inside

El repte del primer vers.
Esquinçar el blanc amb el traç,
ràpid i ferm,
i que es precipitin les paraules.

Cap a la llum.