Em vas fer tremolar, i ja no hi ha fermesa en el blanc del marbre. Viure ara és ancorar la volatilitat del fum a la badia d'un cos inert, aferrar la pronúncia del calfred al tacte del trenc, a la certesa de l'esquerda. La pell em tiba en cosir la veu antiga dels teus dits amb fil de teranyina. Sargits de ciment. Trémer sense brida, somiar-me hermètica. Flueix.
Però hermètica per escriure no, per sort blogil nostre!
ResponEliminaNo sé com dir jollons amb estil poètic, però vaja, és un text de taller d'escrptura, ja voldria una mestra com tu!
ResponEliminagràcies, Sr. Tinc i zel. això de mestra em va una mica gran! :)
ResponElimina