estovalles

L'avui és fet de marbre i fusta,
de taula desparada on l'amor
ja no s'atura a fer
el cafè de mitja tarda.
De nus al tovalló
.............per recordar-te.

Com la memòria del vi,
la taca que no marxa
del blanc de les estovalles,
sóc massa ahir i poc demà.
Encara.

Comentaris

  1. No, fa venir ganes de fer les coses que jo faig de vegades a la migdiada...

    ResponElimina
  2. 'de taula desparada on l'amor ja no s'atura a fer el cafè de mitja tarda' és trist, però, just perquè ens projectes una imatge clara d'eixe estat, és preciós.

    ResponElimina
  3. Joanaina, no sé si preguntar-te quines coses fas de vegades a la migdiada ;)

    viatger, gràcies. de vegades, és fàcil descriure la desolació quan la tens al davant :)

    ResponElimina
  4. Anna, ja em coneixes... ;)
    Jo crec que és trist, però a la vegada és esperançador, perquè tot allò que és buit, ho és perquè en algun moment ha estat ple i també, si és buit dóna la possibilitat d'emplenar-se de nou, no? El truc deu ser intentar ser més demà i menys ahir, suposo.

    ResponElimina
  5. exacte. d'aquí que el poema acabi amb un "encara" :)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars