dijous

estovalles

L'avui és fet de marbre i fusta,
de taula desparada on l'amor
ja no s'atura a fer
el cafè de mitja tarda.
De nus al tovalló
.............per recordar-te.

Com la memòria del vi,
la taca que no marxa
del blanc de les estovalles,
sóc massa ahir i poc demà.
Encara.

7 missatges al contestador:

Joanaina ha dit...

Aquest post és com una migdiada.

anna g. ha dit...

Fa venir ganes de dormir? ;)

Joanaina ha dit...

No, fa venir ganes de fer les coses que jo faig de vegades a la migdiada...

viatger immòbil ha dit...

'de taula desparada on l'amor ja no s'atura a fer el cafè de mitja tarda' és trist, però, just perquè ens projectes una imatge clara d'eixe estat, és preciós.

anna g. ha dit...

Joanaina, no sé si preguntar-te quines coses fas de vegades a la migdiada ;)

viatger, gràcies. de vegades, és fàcil descriure la desolació quan la tens al davant :)

Joanaina ha dit...

Anna, ja em coneixes... ;)
Jo crec que és trist, però a la vegada és esperançador, perquè tot allò que és buit, ho és perquè en algun moment ha estat ple i també, si és buit dóna la possibilitat d'emplenar-se de nou, no? El truc deu ser intentar ser més demà i menys ahir, suposo.

anna g. ha dit...

exacte. d'aquí que el poema acabi amb un "encara" :)

Publica un comentari a l'entrada