L'avui és fet de marbre i fusta,
de taula desparada on l'amor
ja no s'atura a fer
el cafè de mitja tarda.
De nus al tovalló
.............per recordar-te.
Com la memòria del vi,
la taca que no marxa
del blanc de les estovalles,
sóc massa ahir i poc demà.
Encara.
Aquest post és com una migdiada.
ResponEliminaFa venir ganes de dormir? ;)
ResponEliminaNo, fa venir ganes de fer les coses que jo faig de vegades a la migdiada...
ResponEliminaJoanaina, no sé si preguntar-te quines coses fas de vegades a la migdiada ;)
ResponEliminaviatger, gràcies. de vegades, és fàcil descriure la desolació quan la tens al davant :)
Anna, ja em coneixes... ;)
ResponEliminaJo crec que és trist, però a la vegada és esperançador, perquè tot allò que és buit, ho és perquè en algun moment ha estat ple i també, si és buit dóna la possibilitat d'emplenar-se de nou, no? El truc deu ser intentar ser més demà i menys ahir, suposo.
exacte. d'aquí que el poema acabi amb un "encara" :)
ResponElimina