El silenci que penja del final d'un poema, fil de teranyina. El rastre de la veu sobre el blanc de la cambra, com una onada, i la inèrcia dels mots que encara baten contra el pensament, tot fent tremolar les parets de l'ànima. Recita, llegeix, xiuxiueja, eleva els versos, que es barregin amb l'aire. L'alenar, el batec i aquesta set de més per, com l'arrel, cercar, infatigable, l'aigua.
No em canse de llegir-lo. M'ha agradat molt!
ResponEliminaPoesía, l'aprisió de l’ànima.
ResponEliminaGràcies, Maite! :)
ResponEliminaUna bona definició, Oton :)
Carles, som arrels que es nodreixen dels silencis i de les paraules. I que tenen set d'equilibri :)