dimecres

#arrel

El silenci que penja del final d'un poema, fil de teranyina. El rastre de la veu sobre el blanc de la cambra, com una onada, i la inèrcia dels mots que encara baten contra el pensament, tot fent tremolar les parets de l'ànima. Recita, llegeix, xiuxiueja, eleva els versos, que es barregin amb l'aire. L'alenar, el batec i aquesta set de més per, com l'arrel, cercar, infatigable, l'aigua.

4 missatges al contestador:

Maite Mateo ha dit...

No em canse de llegir-lo. M'ha agradat molt!

Oton ha dit...

Poesía, l'aprisió de l’ànima.

Carles Querol ha dit...

Aquest silenci no és un silenci. És una arrel.

Som arrel.

anna g. ha dit...

Gràcies, Maite! :)

Una bona definició, Oton :)

Carles, som arrels que es nodreixen dels silencis i de les paraules. I que tenen set d'equilibri :)

Publica un comentari a l'entrada