#arrel

El silenci que penja del final d'un poema, fil de teranyina. El rastre de la veu sobre el blanc de la cambra, com una onada, i la inèrcia dels mots que encara baten contra el pensament, tot fent tremolar les parets de l'ànima. Recita, llegeix, xiuxiueja, eleva els versos, que es barregin amb l'aire. L'alenar, el batec i aquesta set de més per, com l'arrel, cercar, infatigable, l'aigua.

3 comentaris

  1. No em canse de llegir-lo. M'ha agradat molt!

    ResponElimina
  2. Poesía, l'aprisió de l’ànima.

    ResponElimina
  3. Gràcies, Maite! :)

    Una bona definició, Oton :)

    Carles, som arrels que es nodreixen dels silencis i de les paraules. I que tenen set d'equilibri :)

    ResponElimina

© an ↔ na
Maira Gall