Dies d'un sol de vidres nets que enlluerna la rutina. Aquest sentir-se lliure, els dits sense anells, les ganes ocultes de terratrèmols de roselles i tempestes elèctriques de tactes i pronoms. Dibuixa'm línies de costa a les vores del cos, gosem posar límits a la voluntat de l'aigua, dóna'm motius perquè em vessin les paraules. Que s'aixequi la veda dels para-sols. És hora de florir.
És el que té la primavera. M'han encantat els terratrèmols de roselles, per cert, aquest matí quan he sortit a córrer n'he vist les primeres,encara tímides però a partir d'ara ja, imparables.Florirem.
ResponEliminaMaría José
I tant que florirem! :)
ResponEliminaRoselles? per on corres, que ja has vist roselles? jo només he vist una lluna burleta, uns estels riallers, i tot d'ocells que m'acompanyaven. És clar que quan jo surto encara no han posat els carrers :-)
ResponEliminaJo visc en un poblet petit, Riba-roja d'Ebre(a 6 km.de Flix, suposo que l'hauràs sentit anomenar aquests últims dies)i la primavera ja es deixa sentir fa dies, des de que van florir els ametllers, i sí,avui he vist les primeres roselles amb gran alegria per part meva!
ResponEliminaMaría José
Noies, esteu fetes unes runners de cuidadu, eh? :)
ResponElimina