La seva ciutat el rep de nit malgrat la llum del dia, anònim com una ombra més sobre l'asfalt cansat de trànsit i sabata. Ell cus paraules a la vànova, perquè no sap fer res més que escriure versos quan la solitud arrela a l'ànima i se li queden les mans fredes. Dels llençols i el cobrellit, algú en va fer banderes que onegen als carrers d'una altra ciutat que, com ara els seus poemes, duen nom i cognoms. Cada nit, però, l'home torna de l'exili del poeta, foraster a la seva pròpia adreça, mentre la ciutat mira cap a una altra banda i fa seus els versos d'un altre.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada