Trepitgem carrers coneguts amb el pas incert d'aquell que se sap perdut. Amb els sentiments esmolats i la lliçó apresa a força de passar els dits pel voraviu del record. La intuïció és ben viva malgrat els capcirons desgastats, la ferida tancada pel ferro roent. Trenquem el gel. Juguem. Girem com quan érem nens, amb els braços oberts. Girem fins que ens rodi el cap i perdem el món de vista, ebris de voltes. A quin calaix vam guardar la innocència, ho recordes?
Ai, si ho sabés... Però el que ve després també val la pena, no creus?
ResponEliminaJoanaina, i tant que val la pena :)
ResponEliminaviatger, jo trobo baldufes pintades amb retolador quan tenia deu anys a la tauleta de nit :)