diumenge

la pròpia veu en versos aliens

Mans que no es toquen, pells que no parlen,
i al paladar el pòsit d'un secret que es desfarà
entre silencis emboirats de tanta melangia
tremolosa pel fred que no véns a combatre
les nits de llençols blancs i finestres tancades.

Ulls que no es besen, versos que cremen
desats al moll de l'os i del desig
d'un cos que fa de dona en els vestits
de pigues descosides a l'escot
i perfils solitaris que et busquen al coixí.

Escric per a llegir-te. I devorar-te.
Per vèncer la distància que ha imposat l'atzar,
per convertir-te en mot i proposar deliris
amagant-nos del món sota els rellotges
i recitar després els versos
que ens confondran en l'abraçada.

Escric per escoltar-te. I retenir-te.
Però no hi ets i ja te'n vas.

Mireia Calafell, Poètiques del cos

4 missatges al contestador:

Anònim ha dit...

;) (de Mca)

anna g. ha dit...

;)

viatger immòbil ha dit...

escriure el cos per fer-lo tremolar en el mot.

Hauríem d'escampar els seus poemes.

anna g. ha dit...

bonica frase, viatger... la veu del cos tremola en llegir el desig manuscrit :)

Publica un comentari a l'entrada