Avançar, fer camí. De tant en tant, aturar-se, mirar enrere i esculpir el tacte de la sal en les hores perdudes. Tirar endavant, sí, endavant. Arrossegar els peus, llaurar la pols per plantar mots on abans hi havia pedres fins arribar a aquest avui, aquest ara de cruïlles sense senyals, de bicicletes sense pedals i de gats que es mengen les llengües. La brúixola de l'instint, desorientada, ha perdut el nord poètic. Que algú m'indiqui cap a quina direcció haig d'escriure.
Si camines endavant, ja estàs seguint el camí que segurament no has abandonat mai (encara que hagis agafat una drecera, fet una rotonda o voltat a la cantonada). La qüestió és que si camines, avances (tot i que no sàpigues cap a on). Cal saber-ho?
ResponEliminaÀnims! Les bruíxoles també tenen dret a desorientar-se... encara que no estiguin programades per això! ;-)
De vegades la manca d'indicis et fa dubtar sobre si vas en la direcció correcta. Els silencis confonen la intuïció, i hi ha la por a equivocar-se, a fer el ridícul. Potser, en aquests casos, el millor és seure i esperar que passi alguna cosa. O provocar-ho tu mateix. Ai, Baraula, ho veus? Desorientada total! :)
ResponEliminaJo crec que en això de l'escriure vas ben encaminada. No és gens necessari saber on ens dirigim ;) (de Mca)
ResponEliminagràcies, anònima :)
ResponElimina