Aviat no restarà res de mi en peu. Els perquès em sacsegen de nou els ciments, ara que havia arreplegat la runa i apuntalat l'estructura amb sentiments de segona mà. Em tremolen els vespres sense companyia, les falses expectatives i aquesta vida amb l'amor tot viscut. Sismes amb hipocentre allà on malviuen les papallones i es nuen els interrogants. Mira'm les mans: sóc tot esquerdes i bastides.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada