Em pregunto què escriuria si no fos diumenge. Si, per no sentir a través de la paret la remor somorta del partit que mira el veí del pis del costat, no hagués posat el vinil una mica atrotinat de Simon & Garfunkel que ahir vaig manllevar de casa dels meus pares i que em recorda aquells dies tranquils i interminables, de llum de cel abans de la tempesta, de platges d'onades petites que ens llepaven els peus, de deures apressats, de berenars de programació infantil i melindros i magdalenes.
Em pregunto què escriuria si ara mateix no se'm posés la pell de gallina, si ara mateix no fos tot records i calfreds patrocinats pel vertigen del pas del temps. Em pregunto què escriuria si jo no fos aquest jo que ara es pregunta què escriuria si no t'hagués conegut. Massa preguntes, no creus? Escriu i prou.
És difícil de saber, som el que som pels camins que hem agafat al llarg de la vida. Escrius això perquè, per bé o per mal, si no haguessis agafat aquests camins, series una persona diferents. Qui sap, potser no t'agradaria escriure, i no et plantejaries aquestes coses.
ResponEliminano és la pregunta, sinó la resposta la que incendia l'edifici
ResponEliminaSí, som allò que hem viscut. I una mica allò que esperem de la vida :)
ResponEliminaMillor no encendre flames, Francesc. Deixem algunes preguntes sense resposta :)
Som víctimes i beneficiaris de tot allò que hem viscut i de la casualitat, sempre present.
ResponElimina