Un dia vam creuar els mots.
L'avançada d'un exèrcit desarmat,
el preludi de les converses
que van venir després
per prendre'ns la veu
i quedar-se a la memòria.
Un dia vam creuar els mots,
sense saber que des de llavors
deixaríem de ser
vies de tren,
carreteres paral·leles,
per tancar cercles
i esdevenir amics i amants
perpendiculars.
La vida és allò que ens passa
entre caselles blanques i negres.
Em sembla maco, no puc dir més... però no, jo no estic fet per la poesia...
ResponEliminadiscrepo d'en XeXu..
ResponEliminaés bell...
commou...
és tendre...
com tantes i tantes coses de les que escrius...
tens un do...
Ps. paraula de pas: altesse... reverencia i genuflexió, doncs...
;¬)*
XeXu, gràcies per llegir-lo. La teva opinió sobre la poesia és totalment respectable i no ets l'únic: ningú de la meva família té tirada per la poesia :)
ResponEliminaBarbollaire, gràcies pels "piropus" :)