Escriure des de dins cap a la memòria. Avançar en el passat immediat i retardar le futur proche. Endavant, endavant. Evitar les prediccions, però, que són perilloses: carregades d'expectatives i il·lusió, acaben esdevenint derrotes ben feixugues. Enmig de tot aquest trànsit, no hi ha lloc per al present; és una anècdota, doncs. Una parada de metro, dos trens en contradicció. El temps que se'ns escapa, escata, sargantana, i que deixa la cua com a penyora del record. Endavant, endavant. Però sense córrer. No cal, no.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada