Les paraules,
com una tortura.
Com grans de sorra que es fiquen
entre la carn i l’ungla.
Sal a la nafra.
Dolors petits, crits d’agulla.
Les paraules,
com una disfressa oportuna.
Creo que no te quiero,
que solamente quiero la imposibilidad
tan obvia de quererte
como la mano izquierda
enamorada de ese guante
que vive en la derecha.
La meva boca
maldestra
no sap dir-te com t'estimo.
Llavors et parlo amb les mans,
amb els ulls,
amb la pell.
Et parlo en la llengua
-tendra i humida-
d’aquells que obliden tots els mots
en el desordre amnèsic
hipnòtic
del desig i el sexe.
La meva boca
maldestra
no sap dir-te com t'estimo.
Llavors t'escric pàgines en blanc,
silencis monosíl·labs,
pensaments bilingües,
carícies magnètiques.
T'escric aquest amor
sense tinta,
amb totes les seves lletres,
a l’abisme nu de la teva esquena.
Avui és dia de regals. El meu fill me n’ha fet el primer: un bocí de matí preciós, tot adornat amb rialles, pessigolles i paraules del “Veo veo”. Aquelles que seran les seves noves joguines dormen sota el paper de colors, ben amagades, esperant que arribi la nit. I, mentre els seus ulls petits es van omplint d’impaciència i d’il·lusió nadalenca, jo m’atabalo perquè els meus petons, juganers, no es deixen embolicar. I encara no he trobat una caixa prou gran on encabir totes aquestes ganes d’estimar que tinc a dins. Avui és dia de regals. De fet, com cada dia, en despertar.
El fantasma apareix de tant en tant i passeja, amb els peus nus, pel terra gelat de l’habitació on dormen els dies pretèrits. Per l’asfalt de les nits vestides d’un silenci de color robí, bastides amb glops de vi amb regust de mot. Amb mossecs que arrenquen petits bocins d’un plaer que no coneixia. El fantasma camina sobre els vidres trencats d’un desig malaltís, deixant sobre el paviment un rastre boirós de tinta, sexe i saliva que no puc esborrar. Només intento que no m’enteli les paraules. Que no m’intoxiqui els sintagmes. Que no em contamini l’amor.Conec la part de tu
que és un miracle.
Vull conèixer
la part de tu on et neixen
els àngels que t’envolten
quan somrius...
Dilluns, dimarts, dimecres.
Dijous i divendres.
El monstre del temps es vertebra
en dies que m’enganyen,
en hores fugisseres.
No hi ha pausa.
No hi ha treva.
Només un llit gran i fred
al final de la cursa cap al vespre
que faig meu a cops de somni
i retalls de dissabte i diumenge.
He après a desafiar les nits.
A mirar-les de fit a fit.
A escorcollar-les amb la mirada.
Un cop netes de son, de fantasmes,
de pors i de llàgrimes,
no són res més que els dies que badallen.
I omplo de paraules aquests forats oberts
al cos nu de les hores nocturnes
per bressolar moments al ritme de versos manllevats.
Per apedaçar amb engrunes de poemes
tots els somnis que encara han de néixer.
Avui no t’escriuré cap carta.
Ni cap poema.
Ni cap e-mail.
Avui t’he taral·lejat sota la dutxa.
T’he dibuixat sobre el mirall entelat.
T’he fet voltar amb l’escuma del cafè.
“En les nits esportellades, els cels hivernals causen una intensa sensació de precisió freda. Les estrelles brillen rutilants, els seus espurneigs són aguts i punxants. La lluminositat vaga de la galàxia, que a l’estiu inunda el firmament com un llac incert, és ara una tènue cinta que anguileja, flotant, en el cel. Sobre l’obscuritat profunda, les estrelles semblen burinades; algunes tenen una presència fabulosa, una llum enlluernadora; els colors dels seus esclats fan fer un paper ridícul als més pretensiosos productes de la joieria i de la quincalleria. Només alguns esclats sorpresos en una mirada humana –en una mirada impossible d’oblidar– poden comparar-se a aquestes il·lusions de tendresa, que quasi sense voler atribuïm a aquests prodigiosos espurneigs. Altres estrelles brillen més plàcidament. Moltes es perden, en una imperceptible titil·lació, en el buit immens.”
Les hores, Josep Pla
Tinc fred al cor
i als peus.
Esgotat el darrer record
de l’escalfor de la teva veu,
sols em resten infinitius
per tapar els forats
per on s’escola el vent.
Pensar-te.
Voler-te molt.
Voler-te a prop.
Voler-te tant
que em tiben les costures d’aquest desig
mal embastat sobre la pell.
El nom, a la part superior del full. Immediatament després, dos punts. El blanc de la pàgina es va tacant progressivament de punts i coma entre pensament i pensament. D'amistats de punt i seguit, de relacions de punt i a part. De moments farcits de punts suspensius on els silencis seuen a dubtar. De roses del vent que fan olor de punt cardinal. De punts de sutura que tanquen ferides. De punts morts i punts i final. De sentiments que esdevenen líquids en arribar al punt de fusió. D'instants que cremen, propers al punt d'ebullició. Punts de vista, punts cecs, punts de fuga de perspectives diferents. Paraules amb textura d'escuma, a punt de neu. Punts i més punts amb els quals anar dibuixant, a poc a poc, la silueta del meu text vital.Omplim la setmana de matins, migdies i tardes. Ens emplenem els dies d’esmorzars equilibrats, de dinars engolits a corre-cuita o amb sobretaula, i de sopars lleugers de iogurt o fruita. De retards de tren, de retencions de trànsit, d’emissores de ràdio, de diaris i notícies. De converses de telèfon, de clics de ratolí, de tic-tacs de rellotge, de mirades que naufraguen en pantalles planes. De bosses de supermercat, de motxilles escolars, de claus que obren les portes de casa. De roba bruta, de bugades, de vapor de planxa, de partits de futbol, de pel·lícules que ja hem vist diverses vegades. De treballs per entregar, de mobles que s’han de muntar, de quadres per penjar. D'asfalt de ciutat, de sorra de platja o de botes de muntanya.
Ara tots formem part de la mateixa derrota
i en tornar de la feina els parcs ja són tancats.
Amadeu Vidal Bonafont, Missatge en una ampolla trencada
21 things that I want in a lover. Vint-i-una. Ni una més, ni una menys. Alanis Morissette ho tenia clar i ho escampava als quatre vents ara fa cinc anys. Fer inventari d’allò que esperem de l’amor, demanar el currículum als possibles amants seria un trist intent de voler racionalitzar els sentiments, de posar paràmetres a la passió. Potser seria un motiu per fer-te titllar d’exigent. O una excusa per justificar la manca absoluta de vida social.
Josep-Francesc Delgado, Els versos no són per vestir-nos
Je ne sais pas encore passer
à travers une ombre, comme on passe
dans une chambre d'hôtel, une salle d'attente
- ces liens minuscules du silence
enfoui en nous.
Je ne sais pas encore me perdre
dans ce qui vient
et ne reviendra pas
aller parmi ces jours sans nom, ces heures
où l'on ne trouve rien
à poser de nous-mêmes
mais dont nos mains gardent trace
comme d'inutiles déchirures.
Je ne sais pas encore donner
Gasté una hora pensando un verso
que la pluma no quiere escribir.
No obstante, él está aquí dentro
inquieto, vivo.
El está aquí dentro
y no quiere salir.
Pero la poesía de este momento
inunda mi vida entera.
Ja queden lluny aquelles tardes farcides d’hores de jocs, berenars i deures d’escola en què ens enlairàvem del nostre particular món sobre un estel de color blanc o de la mà de tres globus. Tot saltant entre els núvols vàrem aprendre els adverbis de lloc amb Epi i Blas, a assaborir el gelat de pinya del Conde Draco, i a descobrir la poesia extravagant i de veu ronca d'aquella senyora gran anomenada Gloria Fuertes.
Pienso mesa y digo silla,
compro pan y me lo dejo,
lo que aprendo se me olvida,
lo que pasa es que te quiero.
La trilla lo dice todo;
y el mendigo en el alero,
el pez vuela por la sala
el toro sopla en el ruedo.
Entre Santander y Asturias
pasa un río, pasa un ciervo,
pasa un rebaño de santas,
pasa un peso.
Entre mi sangre y el llanto
hay un puente muy pequeño,
y por él no pasa nada,
lo que pasa es que te quiero.
“Va caure d’un núvol i es va estavellar contra el terra de la seva vida real. Es va fer mal. Després d’eixugar-se les llàgrimes i de curar-se les ferides, inicia el nou camí, trontollant però amb decisió. Mentre travessa indrets oblidats, deixats de banda fa temps, es va creuant amb cares conegudes que somriuen i caminen al seu costat per la sorra d’una platja durant una estona, acaronant-la amb el caliu de la seva companyia.
“Alégrate el día”. Així és com una coneguda marca de llet condensada ens anima a deixar de banda el recompte obsessiu de calories i endolçar aquella pausa que trenca la rutina. De vegades només cal un simple detall: una mirada, un petó, un somriure, un record, una cançó, una trucada, un “bon dia”. Petits oasis que ens ajuden a travessar el desert de la monotonia. I és que, si ens parem a pensar, és relativament fàcil trobar un motiu per fer més agradable el dia. La qüestió és si volem espolsar-nos la mandra i disfressar-nos d’exploradors per sortir a buscar-lo.
Hem tornat a recórrer plegats, un i altre cop, els camins dels nostres cossos, geografies ja conegudes, amb ulls nous. Amb els sentits ben desperts. Amb les llengües nues de paraules. I hem tornat a desembolicar l’amor com si fos la primera vegada.
Uns ulls nous se m’obrien dessota les parpelles
Adrienne Rich
No pas als déus ni a cap fat demano
uns altres ulls, sota parpelles noves,
per mirar-te i que em miris: és a tu
i a mi, a qui convoco i a qui repto.
Uns altres ulls que escandallin el pou
de l’aigua i de la set, que interroguin la sal
i aprenguin a llegir l’alfabet viu,
indesxifrat, hermètic, del mirall.
Uns altres ulls que esbatanin la mar.
Als ulls demano unes altres paraules
per dir-nos, quan hàgim trencat les velles
i escampat els bocins en solcs d’oblit:
Ferments només, adob per a la terra.
Caldrà pastar-les amb les nostres mans.
-Noves paraules que eixamplin l’espai.
que ens assenderin les noves petjades.
Uns altres llavis que deixin carmí
en els vidres extrems de vells miratges.
Noves mans, llengua nova, nous sentits.
Uns nous camins excavats sang a sang.
Als nous camins demano una altra sang
que els recorri exaltada, nua, nova.
Que en violenti els límits i els avencs,
que forci cledes i tancats, que ens dugui
resclosa enllà, tenyint el calendari
d’una altra festa sense déus ni fat.
Una sang nova dins de venes noves.
És a la sang que demano uns ulls nous.
A la bústia de la plaça
Hem escrit cartes per no escriure versos.
Un degoteig de paraules en prosa
lent o incontenible. Una tempesta
selvàtica d’enyors intermitents
de flors seques, de sabors, de viatges.
Tot allò que fan els amants, que canten
les cançons, que desfermen els paisatges
ràpids dels trens de llarg recorregut.
Hem compost lletres d’amor escollint-nos
drut i midons, Tirant i Carmesina.
Però l’amor és fumut d’explicar
de tant com l’han transcrit arreu, i el vers
es vol esquerp i Correos España
no és joglar ni Plaerdemavida.
Arrenco frases del seu context. Trenco sintagmes. Esmicolo els mots tot cercant-ne el secret. A mesura que desgrano lletres, van callant les veus que em parlaven a cau d’orella. M’adono, mentre recullo les engrunes de paraules desfetes i m’espolso vocals i consonants adherides als dits, que els millors paràgrafs que he llegit mai són brillants trucs de màgia. I jo, una simple aficionada a la prestidigitació.
Em bec l’enteniment
d’un sol glop.
Se m’enriolen
les ganes de viure.
Tanco els ulls.
T’abraço ben fort.
No vull caure d’aquesta nit
que em giravolta al cap.
L’amor m’esclata a dins.
Se m’esberla el cos.
Estic plena de papallones
i somriures.
No hi ha mots
ni records
esquitxats a les parets
de la memòria.
L’alcohol els ha esborrat.
Tots.
“Potser llavors les galàxies seran un
grapat de pètals al servei d’una amant
perduda i jo viuré com el caçador
que tensa una mirada sense retorn
per descobrir que l’eternitat és
una paràfrasi del fàstic.”
Bec sanglots en got llarg. Naufraga aquesta debilitat entre glaçons de llàgrimes i rodanxes de lluna plena. Batecs de malsons em colpegen les parpelles. La nit em desvetlla els ulls. Llimo les asprors de la inconsciència i les ungles d'aquest verí que m'esgarrapa les venes. Aprenc a dormir mentre la llum de la bombeta m'acarona els cabells i em xiuxiueja la lliçó a cau d'orella.
Cuando tengo frío
es el calor de tu cuerpo el que me cubre.
Y si tengo miedo
tus manos y tus brazos me hacen de escudo.
Pero a veces, no sé por qué, en este paraíso
pierdo el rumbo y me extravío,
y una soledad sin nombre me baña toda,
me sumerge y me ahoga, no sé por qué.
Quiero recordar, entonces, el calor de tus brazos
cuando tirito, o el color de tus ojos o el fulgor
de tu mirada y no puedo, amor mío, no puedo.
Y me siento perdida en este paraíso.
Les nits que no hi ets
escolto poemes a través de parets
de paper i de silencis rovellats
mentre compto les clivelles cisellades
a la pell de les hores
per insomnis esmolats.
I un fil de veu broda versos
damunt de cortines de fum
que dissimulen
aquesta solitud de vidres bruts.
De finestres sense llum.
Calfreds al pensament. Aquell estremiment dels sentits. El formigueig als llavis. Les papallones fugen cap a les puntes dels dits. Tremolen els fonaments de la raó. Sonen les alarmes. Els indicis activen el pla d’emergència. Objectiu: canalitzar l’eufòria d’aquest sentiment posant dics a la passió, bastint murs amb paraules. Però el fort corrent i les onades es van enduent algunes de les lletres. I allò que abans es llegia clarament ara són verbs i pronoms incomplets que coixegen sobre aquestes parets fetes d’argila i saliva, tot convidant-nos a jugar al penjat i reconstruir aquelles expressions que vàrem escriure, ebris de tendresa, en un instant de feblesa anomenat felicitat.Durant llargues estones
te’n vas del meu pensament.
De deu en deu minuts, però,
t’hi acostes de puntetes,
em sobrevéns, fugaç
com una rauxa dels sentits,
un glop de gust, un breu rubor.
I m’omples de finestres que assolellen
les hores closes que no penso en tu.
Arrenca d'una vegada de l’agenda els dies de parets pintades de gris, de bombetes apagades. De persianes abaixades. De capvespres porpres i rogencs que s’esmunyen pel forat del pany. De realitats de tacte aspre que somien amb pujar al primer tren que surt de l’estació i viatjar a través de camps llaurats de mots en equilibri constant.
Arrenco els núvols, aquest sol de primavera i el vol d’uns quants ocells per pintar de foscor el sostre d’aquest dia de nom i cognoms Dilluns Quatre de Juny. Tinc restes de gomets i purpurina a les ungles. Me les netejo amb la punta d’una estrella mentre decideixo a quin indret col·loco aquesta lluna tan plena. Trec la pols del cel i, sense voler, esborro la cua d’un cometa. Regiro el calaix de la memòria; no trobo la caixa on vaig desar els planetes i altres andròmines siderals que em van sobrar el darrer cop que vaig redecorar aquest univers. He perdut les claus de la porta de Tannhauser. Tampoc recordo el prefix telefònic ni el codi postal de l’estel fugaç on vaig gargotejar aquell desig adolescent. On vaig amagar els dies perfectes d’infantesa. S’han acabat les trucades al passat i les cartes d’amor enceses.
