Aquesta sensació que avui el cel pesa tones de plomes que frisen per caure. Les tempestes de coixins són blanques i no hi ha soroll. Només una calma de cotó acabat de planxar que encara fa olor a suavitzant. La neu em pren i m'hipnotitza malgrat maleir-la amb tot el record d'una vida sota zero. Una petita part de mi és de vegades muntanya, Pirineus, català nord-occidental, però molt secretament.
I des d'una vida sota zero, mentre amb prou feines sento els dits quan aplaudeixo el post, i entre baf i esternut només t'haig de fer notar que, atxís!, en català les coses fan olor de, atxís!, però en cap cas olor a..., atxís! ;-)
ResponElimina(reverència)
ResponEliminaHas encetat una reflexió dins del meu cap: a què fan olor les coses en català? I en les seves variants dialectals? :)
Brutal! Reflexionem, doncs, és una recerca interessant!
ResponElimina